gentcreativa

Historias de proyectos y experiencias que fomentan la innovación social, mediante emociones, cooperación y participación en un grupo.

Emocions i acció publica. Avui parlem d’una experiencia positiva que neix aqui i que s’escampa a tot Espanya.

(Versió en català.

Despues sigue la versión en castellano)

Tertulia2

Casi sempre parlem d’emocions publiques per a criticar-les. Aquests anys de populisme a Europa i Amèrica, ens en han presentat molts exemples d’un ús abusiu de les emocions. Alguns arriben a identificar emocions i populisme, sense pensar-s’ho massa.

La veritat és que a Gent Creativa ja vam descobrir com les emocions gestionades amb respecte a les persones, no tenen res de populistes. Fa poques setmanes hem presentat una experiència del Peru que ja porta funcionant uns 30 anys i que és un magnífic exemple  de com les arts del circ com espai de convivència,  poden sobreviure en un poble martiritzat per la guerrilla de Sendero Luminoso i per l’exercit de Fujimori; tècniques artístiques  que fomenten emocions col·lectives i autoestima en una poble desballestat per la guerra. Han publicat un llibre amb imatges que us recomano.

“El derecho a la sonrisa” 

Però no sempre parlem de casos positius. El cert es que els moviments populistes tenen molt impacte i arriben a mobilitzar a molta gent. Jugant hàbilment amb emocions son capaços de neutralitzar el sentit crític de moltes persones que teníem per gent raonable. Tots en tenim referencies pròximes.

 

Emocions positives : la PAH

Però avui presentem una experiència publica positiva de gran escala. Parlem de la PAH, la plataforma per la hipoteca, que neix a Barcelona el 2006 i s’estén per tot Espanya.  Veurem que la PAH treballa de forma totalment diferent al populisme. Podríem dir que n’és com l’antítesi.

Curiosament, la PAH neix a l’àrea metropolitana de Barcelona i entre els seus líders  comptava amb una persona ben coneguda, Ada Colau, actualment alcaldessa de Barcelona i líder d’un partit polític. D’aquesta etapa actual no en parlarem, és realment un altra historia. De fet, semblen dos personatges ben diferents.

A l’any 2006 es posa en marxa la Plataforma que vol fer front a un greu problema social. Molta gent es troba impotent per pagar la hipoteca del pis i el banc li aplica el contracte . La família es veu expulsada del seu habitatge pel jutge.

La crisi ja començava a fer  mal i els primers que ho patien eren els més febles. Molts havien arribat d’altres països, havien trobat feina a la construcció i s’havien comprat un pis. Quan comencen els efectes de la crisi i es queden sense feina, no poden pagar la hipoteca i es queden també sense habitatge.

Cal tenir en compte que els contractes d’aquestes persones eren abusius, lleonins, com en diuen els advocats.  La llei treballava a la mida dels bancs, com es va constatar més tard amb les sentencies del tribunal europeu que van obligar al Congres a canviar el marc legal. Però al principi, la situació semblava impossible de superar. Calia enfrontar-se amb els bancs. I ho van fer.

Aquí hi ha però la diferencia. Com ho van fer? Es pot dir que la PAH va trencar amb la tradició popular que Barcelona coneixia molt be, especialment, a la Transició Democràtica.

El mètode de la PAH

Els primers afectats per la crisi de  les hipoteques arribaven a  la Plataforma en les pitjors condicions. Eren gent fracassada, vivien una depressió. Molts venien de fora, no tenien contactes ni sindicat ni partit polític ni parròquia Estaven aïllats, no estaven pas indignats sinó deprimits.

La Plataforma inicia amb cadascú un   treball de recuperació de l’autoestima. Treballen en grup amb altres afectats. Aprenen a ajudar-se mútuament. Aprenen a entendre l’embolic jurídic on s’han ficat gracies al contacte amb altres afectats més entrenats.  Assisteixen a les mobilitzacions de la PAH contra cada desnonament.

En aquesta fase canvien les actituds i es creen noves emocions amb gent que no coneixien, que tenien altres orígens. No reben un favor d’una organització que els crearà dependència, sinó que s’entrenen a donar, a ajudar. Veuen l’empatia amb els altres, la solidaritat, la dignitat.

Molt aviat aprenen a parlar d’una forma diferent. No viuen la crisi de la que tothom parla, sinó l’estafa que els bancs els van preparar amb contractes abusius. Aprenen l’autoestima del grup: “Som els millors, som pobres però tenim dignitat, ètica. L’habitatge no és un negoci, és un dret.

Contradiuen el llenguatge que la societat ha inventat per a condemnar-los: “No som nosaltres els que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats”

No es tracta només de paraules. També juguen amb accions. Aprenen a manifestar-se en cada desnonament, aprenen a negociar per a assolir solucions viables, busquen firmes per a promoure una iniciativa legal al Congres dels Diputats, presenten denuncies contra els bancs que deixen buits i abandonats els pisos que han recuperat dels que no paguen la hipoteca, aprenen a pactar amb els partits polítics. No estan en la “lluita pel poder” sinó en la solució del problema. No han trobat un salvador sinó que aprenen a ajudar i recuperen la dignitat i l’empoderament.

Ja ho veiem: hi ha formes per a gestionar emocions col·lectives que no son un atemptat contra la dignitat de les persones ni contra el seu sentit crític. Que representen un empoderament personal i que reforcen la llibertat de cadascú per a prendre les opcions polítiques que vulgui.

Alguns poden pensar que aquestes accions, com la PAH, no valen la pena. No ajuden a aconseguir el poder. Ens podem preguntar, tanmateix, si podem oblidar la gestió respectuosa de les emocions si volem lluitar contra els populismes i desprogramar els addictes dels grups polítics sectaris.

 

Postdata

Pels que vulguin més detalls : el 2 de febrer del 2017 es va presentar un document preparat per la fundació Campalans a Sant Cugat del Vallés, amb una anàlisi més complert de la política emotiva de la PAH. En aquest link es pot trobar el pdf corresponent

Politica i emocions

Tertulia2

[Libro] ¡Por el derecho a la sonrisa! Circo Social desde Villa El Salvador

a través de [Libro] ¡Por el derecho a la sonrisa! Circo Social desde Villa El Salvador

¿Sabemos usar las redes con criterio?

Un articulo de M. Dolors Renau

http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1315544-nosaltres-i-les-xarxes.html

 

¿Es posible un lenguaje compartido?

Francesc está explorando y nos cuenta algunas experiencias:

 

La setmana passada vaig participar en la tertúlia FED amb Emma Riverola. Publicista i dona de lletres, m’agrada llegir els seus articles a El Periòdic. De tendència federalista, no va deixar d’admirar com alguns coneguts seus, bons publicitaris, havien col·laborat en l’exitosa comunicació del procés. Al col·loqui, la vaig interpel·lar sobre com fer un relat comú als dos bàndols i això va semblar que la deixava mes aviat perplexa. Em consola veure com una persona lletrada comparteix la meva perplexitat.

Tanmateix, sembla que hi ha símptomes de cansament del procés entre els independentistes:
https://elpais.com/ccaa/2018/01/19/catalunya/1516390264_318039.html

No és que s’esvaeixi el somni de la independència. Apareix  la percepció de que els cal canviar d’estratègia i apostar per un altra enfoc més realista. Si així fos, ja es faria necessari aquest llenguatge comú al que al·ludia Beristain, psicòleg expert en reparació social:
“Necessitem el que Paul Ricoeur assenyalava com a hospitalitat lingüística, un llenguatge que permeti que les diferents experiències es reconeguin en ell”

I heus aquí que m’ha semblat que algú com en Josep Ramoneda: periodista, filòsof, escriptor i segurament gat vell, podria ser la persona. I m’ho ha semblat en llegir articles seus a Ara i El País, com aquests últims:
https://www.ara.cat/opinio/Legitimitats_0_1942605747.htm
https://cat.elpais.com/cat/2018/01/19/opinion/1516392734_166201.html

Un suggeriment per a la nostra tertúlia del dissabte que ve.

Salut

20/1/2018

Gente que resuelve problemas sin palabras

Hablamos hoy de Brunnenpassage en Viena, una organización patrocinada por

Caritas en  la capital austriaca.

Os recomiendo visitar este video que encontrareis en su boletin  Brunnenpassage

newsletter@brunnenpassage.at

Hay que entrar en este boletin y hacer click en Trayler

 

(Somos tan pobres que no podemos pagar la subscripción a WordPress para poder

ofrecer videos directamente)

*****

 

Vale la pena. És musical, lleno de danzas de gentes muy diversas de todas partes del

mundo mundial.

Esto és Brunnenpassage. Un barrio de Viena donde la gente baila con músicas de todo el

mundo. Gente diversa, amateurs y profesionales, niños y mayores

*****

 

¿Por qué hablamos de Brunnenpassage?

Cuando hablamos de cómo podríamos “desprogramar” a comunidades de nuestro pais

que viven diversas formas de dependencia emotiva en grupos sectarios, aparece esta

experiencia de Viena (hay muchas otras en muchas partes) como el prototipo de una

respuesta adecuada, orientada a las emociones más que a los razonamientos

 

Porque Brunnenpassage es una respuesta consolidada  por años de práctica , dirigida a

superar los conflictos derivados de la inmigración. Su acción no se basa en discursos ni

en argumentos, sino en poner  a la gente implicada a bailar juntos en un entorno

multicultural. Se trata de practicar el arte para superar contradicciones emotivas.

 

Esto se ve en el “Trailer” que os proponemos. Es Viena pero otra Viena que no solemos

ver.

¿Nos falta tiempo para la experiencia?

En estos dias de movimiento continuo, aqui y en todas partes, puede ser bueno mirar

qué pasaba en Europa hace unos 100 años.

Esto hace Phillipp Blom en su libro “Años de vértigo”, donde repasa lo que vivía la

sociedad europea entre 1900 y 1914. Nos cuenta que la innovación era brutal y en todos

los frentes, tecnológicos, filosóficos, artísticos, económicos, sociales y políticos.

Lo que vivía aquella gente era demasiado, no tenían tiempo para reaccionar, estaban

alucinados.

Seguro que confundían con facilidad la ficción y la realidad, como ahora.

En palabras de Blum, “la racionalidad aventajó a la experiencia”

O sea, una indigestión de ciencia, tecnologia y similares. como hoy.

De modo que, tal vez deberiamos  trabajar más las experiencias–no los discursos– ya

sean nuestras o de los demás.

El persistente atractivo del nacionalismo

Hablamos de un libro de Freddy Perlman editado por Pepitas de calabaza, editorial de Logroño.

Perlman es un judio que huye de Eslovaquia en los años 30 y que trabaja en USA sobre los origenes del nacionalismo en el contexto histórico del siglo XIX.

“…El nacionalismo se adaptaba tan perfectamente a la doble misión de doblegar a los trabajadores y despojar a los extranjeros…”

Suena actual.

El libro se encuentra aqui: El persistente atractivo

 

 

El populisme català o el procés explicat des d’Europa

Francesc ens proposa un video (francés amb subtitols) que parla de Catalunya i Espanya vista des d’Europa.

Francesc Valls

Bon dia,

Quan he vist aquest article he pensat: jo el votaria
Podeu pensar que rapapiejo, i potser teniu raó. Però, vist on ens han portat els sapastres de polítics d’aquí, un polític amb arrels locals i visió europea no ens aniria gens malament. I quan dic arrels no penso que sigui un soca, en tot cas que és de bona soca. Fa poc, el vaig sentir a Onda Cero i em va agradar, parla prou be les nostres llengües i coneix la realitat catalana més del que em pensava, encara que la vegi amb les ulleres franceses. Tot i això als polítics en campanya se’ls ha d’escoltar amb cautela.

Salut!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Neollengua

Anem col.leccionant mostres de una “nova llengua” que algú inventa i divulga amb

verdadera eficacia.

Amb poc temps, la premsa l’adopta i el llenguatge popular també.

Ara ja trobem periodistes capaços d’escriure coses com : “…va participar als campionats

estatals de ping pong..” Si el Franco i els franquistes dels bons temps aixequessin el cap!

Quina alegria els hi donarien!

Molts dels nostres escolars no saben que un estat és l’organització del poder en un

territori, exemple, la Justicia, l’Exercit, el Govern central, el Senat , la Generalitat de

Catalunya o l’Ajuntament del meu poble. Poder i impostos.

 

Un perla molt més recent és: “la vaga general”. S’aplica a la situació caotica que es dona

quan el govern regional atura els transports publics i un parell d’organitzacions de

dretes mobilitzen uns cinquanta piquets per aturar el transit a les carreteres, tot plegat

sense  cap sindicat majoritari implicat. És una vaga sense treballadors. Pobres

treballadors, ni per a fer una vaga no compten

 

Continuarem fent la col.lecció de neollengua!

Notes de la Tertulia del dia 11 novembre

Benvolguts,

Aquest cop se’m fa molt difícil escriure un text mínimament coherent sobre la darrera tertúlia del Viena.

Es barregen moltes coses, els escrits previs sobre populisme del Francesc, reflexions publicades pel Santi, ara el seu article pels holandesos…

Així doncs, i sense massa pretensions, quasi com un text escolar, adjunto unes notes o reflexions que vaig escriure uns dies després.

Si no es publiquen, no crec que es perdi res.

Una abraçada i ànims

Nèstor

****

Algunes notes i reflexions després de la tertúlia del proppassat dia 11 al Viena de Sant Cugat:

Paisatge després de la batalla…

Parlem sobre el populisme a partir dels textos anteriors del Francesc i del Santi, que expliquen i s’expliquen d’una forma clara i precisa.

Allò que caracteritza el populisme es manifesta ací i allà de forma distinta, però amb una mateixa manera d’actuar i aplicar receptes per part dels seus líders i conductors. El cas català, la història d’aquests anys de “procés” n’és un exemple.

Visualitzar la nostra societat a l’escalf del que esta passant com l’esquema d’un ou, ceba o poma partides en les que distingim des del nucli central múltiples capes o anelles a l’entorn que configuren diferents grups i posicionaments per actiu o per passiu. Des dels nuclis més durs i manipuladors, fins els actius que s’ho creuen i en son militants, fins els que segueixen consignes i es mouen per emocions, o els simpatitzants…, però també els crítics o els que senzillament estan d’acord amb un model en el que poden compartir la seva catalanitat amb el seu pertànyer a Espanya i Europa, es a dir per als qui les identitats no son importants i les pertinences son circumstancials…

Una sèrie de “models” ens ajuden a entendre la situació en la que ens trobem atrapats: des del funcionament de les sectes amb les seves creences, els seus gurus, les seves adhesions i fidelitats més enllà del raonament, fins a l’encarament o confrontació camp-món rural amb ciutat-món urbà.

Tot i que sembli una simplificació, a casa nostra es dona aquesta situació que s’ha estat treballant durant anys on els uns “guarden i defensen les essències identitaries” en front de la gent de la ciutat més oberta i universal, en la que els valors de la persona, allò que ens apropa i uneix esta pel damunt d’orígens i identitats.

En el bell mig doncs d’aquesta situació de desgavell i desconcert en la que ens trobem, és més necessari que mai trobar un mateix llenguatge, un llenguatge compartit entre uns i altres, paraules amb un mateix significat que ens permetin elaborar un relat d’allò que ha passat i esta passant i d’allò que podem construir plegats.

Català, catalanista, sobiranista, separatista, independentista, unionista, espanyol, espanyolista…

Pàtria, territori, llengua, estat, nació, nacionalitat, bandera, himne…

Necessitat de que sociòlegs, intel·lectuals, filòsofs, pensadors estudiïn tot el que ha passat amb la distancia necessària i elaborin un relat desapassionat (explicació, reflexió, …) que ens ajudi a entendre i projectar…

Cal reconstruir en la mida del possible el teixit social a traves d’allò que es pot compartir, sense combats ni discussions interminables, cercant la comprensió, empatia,   (compassió ?)

Dificultat en fer previsions de futur a curt i mig termini…. ara? la campanya per a les eleccions? després de les eleccions ? qui s’atreveix a predir?

Ens movem en un espai fràgil, canviant, que a vegades tendeix a la pantomima i al joc dels disbarats.

Necessitat més que mai de tenir el cap fred i de mantenir els valors que basteixen les iniciatives de la gent creativa: formació, debat, esperit i pensament crític, art i cultura, solidaritat i fraternitat, interculturalitat…

Navegador de artículos

A %d blogueros les gusta esto: