gentcreativa

Historias de proyectos y experiencias que fomentan la innovación social, mediante emociones, cooperación y participación en un grupo.

Sobre l’humor i els seus excesos

Intentem no molestar-nos

En el nostre món occidental tenim legalment garantida la llibertat d’expressió que ens serveix per expressar i dir allò que pensem i sentim  públicament, així com ho fem en la vida privada. I és en aquesta comparació, en aquest paral·lelisme, on trobem alguna resposta als diversos malestars que s’han creat darrerament amb motiu de manifestacions públiques de tipus artístic i humorístic.

Té els seus límits l’humor? es pregunta un llibre de Jose Mª Perceval ben adient al cas. Segurament. Però si exceptuem els límits imposats pel terror, com ha estat el cas esgarrifós de països propers i les imposicions integristes més violentes, els altres límits, els no imposats, els que no han d’anar a parar per res al camp del codi penal, es juguen sobre un altre tipus  de registres. Perquè el codi penal, aquesta potent eina legislativa i les seves conseqüències sobre la vida de la ciutadania, és una eina excepcional que ha de ser emprada en casos excepcionals ben codificats i classificats, en els que la violència o el mal fet a la societat sota diverses formes reclamen el seu ús. En tot cas no pot ser un paradigma, un referent, un punt de mira des del que jutjar manifestacions personals o col·lectives que poden agradar o desagradar més o menys a grups de ciutadans.

Quin altre registre és aquest on s’han de jugar els límits? Quan canviem d’ona anem a parar al terreny mes sinuós i poc senyalitzat de la convivència, del respecte, de les bones maneres, de la sensibilitat envers els diferents. Una dimensió de la vida col·lectiva que no té res a veure amb els càstigs ni amb les condemnes religioses o les amenaces del foc etern que resulten ja antiquades i de molt mal gust a aquestes alçades… Per explicar-ho millor, podem transportar el fenomen a l’àmbit de la vida personal i preguntar-nos: Oi que hi ha bromes que ens molesten? Oi que no sempre anem dient el que pensem en un moment donat a la persona que tenim davant? Oi que sovint ens rumiem dues vegades com dir quelcom per tal de trobar la manera menys feridora de fer-ho? Doncs, si apliquem aquesta constatació a la vida pública, ens trobem amb que estem davant qüestions relacionades amb el respecte a les diferències, a les “bones maneres”, l’elegància, etc. Qüestions  que faran mes o menys oportuna una activitat lúdica, estètica o el que sigui. I ens caldrà acceptar també que als que no els hi agrada el que diem o fem, ho expressin obertament, bo i mantenint les formes que ens permeten conviure.

D’altra banda, hi ha també una qualitat que se’n diu “tolerància” relativa a aspectes de la conducta aliena que no ens agraden i que en català anomenem “tenir o no tenir corretja”. Ella ens permet acceptar el que ens molesta com a senyal de les diferències (i  riqueses) que existeixen en una societat tant complexa, plural i viva com la nostra.

Mª Dolors Renau

Psicòloga, escriptora i política

Publicat al Cugatenc

Navegación en la entrada única

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: