gentcreativa

Historias de proyectos y experiencias que fomentan la innovación social, mediante emociones, cooperación y participación en un grupo.

Com vivim la invasió dels mòbils?

Crec que ens pot interessar aquesta reflexió del Nestor.

Jo proposaria que tractessim el tema en una tertulia pròxima, ell mateix podria fer de ponent.

Per que ,tal com diu, no parla aqui com expert sino com una persona que viu la invasió en el seu entorn familiar,

amb diverses generacions alhora.

Això és una mica llarg, però molt interessant:

 

Els comptes, clars. La gent, creativa.

Els efectes del maquinari en els adolescents
Observo als meus nets, al meu fill adolescent amb qui convisc i hi tinc

responsabilitats educatives, als meus fills grans, als diferents actors que

deambulen per l’escenari que m’envolta en la curta i llarga distància.

Es a dir, des d’un punt d’observació d’immediatesa en el que he de prendre

decisions i actuar d’una manera tangible segons allò que crec millor en una

quotidianitat domèstica, i en la distància de l’observador que contempla el seu

entorn, persones, societat, lectures d’altres i reflexions pròpies que el porten a

veure coses que passen sense necessitat d’actuar-hi d’una manera directe,

però fent-se conscient de la incidència i dels canvis que te en la nostra societat

la implementació, us i consum de tot gènere de màquines interactives i inter-

comunicades, és a dir de d’aquests instruments i enginys que s’han anat

miniaturitzant, ampliant llurs possibilitats i fent-se comuns a tota la comunitat.

De que parlo ? parlo de les petites màquines tipus DS, PSP, semblants i

derivades carregades de jocs i d’altres possibilitats infinites; parlo de les Wii

que amb determinats comandaments i diferents graus que han anat

evolucionant, que s’hi juga amb el monitor del televisor i amb tot gènere de jocs

esportius, competitius, bèl·lics o terrorífics; parlo de l’ordinador a través del qual

hom pot jugar online amb gent coneguda o de qualsevol part del món i amb tot

tipus de jocs; parlo del mòbil que deix de ser únicament una terminal per

comunicar-se entre les persones i es transforma en un instrument d’abast

universal en el que tot allò conegut i retransmès a traves de la xarxa internet és

a l’abast en un sol clic o recerca!!

 

 

Cada una d’aquestes màquines ha anat incorporant els jocs i continguts de les

anteriors, tot i que segons les característiques de connexió a la xarxa (wifi, etc),

físiques (mida i transportabilitat), visuals (mida del monitor o pantalla que

continguin), les fan més idònies per una situació o altra. En qualsevol cas el

mòbil ha triomfat per damunt de les altres, ha crescut en mida però es pot

seguir portant a la butxaca, estàs sempre connectat i conseqüentment pots

jugar pràcticament al mateix que jugaves a les màquines tipus DS i PSP,

escoltar tota la música del món a traves de diferents aplicacions com feies amb

l’iPod, veure pel·lícules o sèries com si tinguessis un televisor a la butxaca,

parlar (xatejar) i jugar amb els amics…

Nosaltres els més grans, anys endarrere ja vàrem viure fenòmens d’aquest

gènere. Pels de la meva generació les grans batalles amb els nostres fills

grans, es a dir els pares dels nostres nets (i que se’m perdoni aquesta

minuciositat genealògica, però em sembla important remarcar el fet

generacional), era per si veien més o menys el televisor i que és el que hi

veien, pels primers radiocassets o els walkmans que duien penjats de les

orelles desconnectant-los del món exterior, i per damunt de tot, dels continguts,

sempre els continguts!!

 

 

Ni abans ni ara hem donat la batalla en contra de l’instrument i de les seves

possibilitats, en contra de la màquina, però si l’hem donat en contra de l’ús i

abús indiscriminat, a tota hora i del fàcil accés a continguts llaminers,

consumistes, alienants i que tal vegada transmeten habilitats però no valors.

Allò doncs que observo al meu entorn i específicament a casa, és com s’ha

imposat l’ús d’aquests instruments entre els infants i els adolescents, amb un

alt grau de tecnologia i un gran abast de continguts, que exigirien i exigeixen

fins i tot en els més grans, un alt grau de maduresa que els adolescents en

procés de formació no tenen.

Sempre hi han hagut intents de bona voluntat i de bones intencions de

dissenyar jocs i continguts que a traves d’aquests instruments contribuïssin a la

formació dels joves, però dona la impressió que sense els recursos de les

grans corporacions és molt difícil generar aplicacions de jocs atractius i que

puguin “desbancar” als que estan en el “hit parade” d’us i vendes.

A mi em dona la impressió que als nanos, en general, solament els atrau el

“sang i fetge”, els jocs de combat, la possibilitat de transformar-se en

personatge del propi joc que, per a ells es una història.

 

A part d’alguns jocs esportius tipus futbol, bàsquet, tennis, carreres de cotxes,

etc. i segons l’edat, els jocs més habituals son els bèl·lics, els de franc-tiradors,

els que en veure’ls et recorden escenes reals de la guerra dels Balcans,

escenes de violència o de por, això si, tant exagerades algunes i/o els

personatges, que es poden transformar en caricatura i riallada.

No voldria transformar la meva experiència personal en comú denominador del

que passa a totes les cases, però em sembla que es bastant comú.

Que és allò que més m’intranquil·litza de tota aquesta situació?: Poc a poc l’ús

d’aquest conjunt de maquinetes ha anat ocupant totes les hores diguem

“lliures” de l’infant, es a dir aquelles en que no dorm, menja, fa alguna activitat

extraescolar o practica algun esport.

 

 

El primer gest en alçar-se pel matí es agafar el mòbil i connectar-se i al vespre

cal retirar-li el mòbil a una hora determinada. Entremig totes les hores lliures

disponibles son de mòbil i ordinador, connexió i joc.

Sense necessitat de ser un expert en aquest tema, ni pedagog, ni psicòleg,

com un observador puc identificar una sèrie d’incidències tals com:

 

  •        gran habilitat en el us i gaudi de totes aquestes màquines, sense que això

sigui garantia de que quan podrien ser usades amb d’altres finalitats ho

facin amb la mateixa facilitat i reflexes.

 

  •      refugi, evasió, desconnexió de la realitat que l’envolta amb la pèrdua d’allò

que proporciona la realitat, des de converses interessants fins al propi

avorriment, percepció de l’entorn, descobriment de territoris i paisatges,

relació amb d’altres persones i/o companys, audició d’altres músiques o

programes de radio.

 

  •          la facilitat d’accés a una (infinitat…!) gran diversitat d’ofertes atractives

genera superficialitat en el seu coneixement, que es redueix a flashos tipus

titulars i tràilers i amb una gran dificultat d’aturar-se i veure, llegir o escoltar

una història, relat o tema musical fins el final, de concentrar-se en una sola

cosa. El coneixement i la profunditat es substitueixen progressivament per

la xerrameca i la frivolitat.

 

  •            La multitasca (multitarea), es a dir a traves d’aquesta facilitat d’accés (tot

esta allí on jo estic, ho porto a la butxaca, és gratuït, no te fronteres, tots els

continguts i gèneres son possibles, la connexió de qualsevol persona a

qualsevol lloc és un fet i amb música, veu i foto en simultani…), ho faig tot

simultàniament, el joc, els deures, la música, el WhatsApp; estic en tot i no

estic en res, saltar d’un tema a l’altra d’una manera regular i durant hores.

 

  •            La comoditat i la mandra s’apoderen de l’usuari, s’abandona l’esforç

necessari per aconseguir els objectius que hom es proposa. Sembla que

totes les fites es poden descarregar a traves d’aplicacions gratuïtes, amb un

sol clic, pel que l’esforç que suposa aprendre noves habilitats psíquiques i

manuals cada cop sembla més gran i no s’aplica. Als nostres adolescents

els costa molt deixar l’ús de les maquinetes per a fer coses que abans

formaven par de l’ensinistrament i la cultura dels joves en la nostra societat.

La curiositat per les coses, lectura de llibres o còmics, la pràctica de l’esport

(al marge d’escoles i clubs), l’escriptura, el joc a l’aire lliure, l’assistència al

cinema, activitats manuals, afecció a la música i/o pràctica d’instruments…

Reflexió sobre aquest estat de coses

Una mica com el cec que dona cops amb el pal a tort i a dret sense encertar a

donar a l’objectiu pretès, la meva percepció d’aquesta realitat, la reflexió que en

faig em porta a apuntar algunes coses.

Molta gent, experts i pedagogs, sociòlegs, futuròlegs…, han estudiat i escrit

coses sobre el tema i encertadament, però lluny de la lectura d’aquests articles

i amb el risc d’exposar obvietats, m’arrisco a dir el següent:

 

  •       Primera obvietat, el fenomen de l’ús de tot gènere de maquinetes entre

els més petits, adolescents i joves (que és el que aquí ens ocupa) s’ha

estes de tal manera, s’ha apoderat de la nostra societat d’una forma tan

absoluta que no cal dir que és irreversible.

 

  •          Les millores i els beneficis que tots els aspectes positius d’aquesta

incorporació suposen, esta fora de discussió. No estem resistint-nos ni

oposant-nos al seu us ni a la divulgació de les seves aplicacions i

beneficis. Aquí s’ha posat de manifest en tot moment la creativitat i

l’enginy de les persones que han desenvolupat maquines i programes,

tant pel bo com pel dolent i, malgrat tot el bo és el millor.

 

  •          Quan un fenomen pren aquesta envergadura, queda fora de control,

senzillament flueix, i l’ús que se’n fa depèn de les companyies i grans

corporacions interessades en generar noves llaminadures i que se’n

venguin el màxim de nombre possible. Aquí no es pensa en valors, en

formació, en fer persones responsables, creatives, curioses…

 

  •         Les famílies i els individus que viuen en el seu si aquesta situació els

costa molt gestionar-la, posar límits, reconduir-la…, és com si a tot

l’entorn, en tots els àmbits coneguts es funcionés amb uns altres codis,

amb uns altres valors i es fa molt difícil mantenir una actitud i una línia

ferma i de no enfrontament constant amb l’adolescent: tot el món ho fa,

és el normal, com vols que jo…!!

 

  •        Sospito que en general en la institució d’ensenyament (escoles,

instituts…), tothom s’ha rendit o ha abandonat l’acarament amb el

problema, és massa complex, ultrapassa l’àmbit de les competències.

Es mira cap a un altra costat, cada escola i fins i tot cada classe o

professor adopta posicions diferents segons entén és més pràctic o

menys problemàtic. En el mateix moment en que en un lloc es prohibeix

l’ús del mòbil a la classe, a un altra es tolera i al de més enllà es planteja

el mòbil com un recurs o eina d’aprenentatge. Cada postulat exigiria un

debat i una presa de posició que en complicitat amb famílies i societat,

aconduís a una postura comú o a que les familiars o els propis

educadors no es trobessin tan indefensos davant del fenomen.

 

  •       No cal dir que “a rio revuelto, ganancia de pescadores”, i els

dissenyadors i fabricants de jocs i aplicacions per mòbils, ordinadors i

altres eines es troben amb un mercat idoni, receptiu i consumista que els

permet programar i vendre amb garantia d’èxit.

Repercussions de tot plegat en l’educació i formació d’infants, joves i

adolescents actuals esta a la vista. No és ni serà una generació perduda, no és

un tema de catastrofisme. Hauran desenvolupat altres habilitats que confiem

els seran útils per a moure’s en una societat dissenyada progressivament amb

uns altres paràmetres tecnològics i culturals.

Penso que la creativitat de l’individu, els valors de l’esforç, les habilitats

manuals, la curiositat per les coses i el treball ben fet, les activitats en grup, la

solidaritat, la reflexió sobre el propi jo i la confiança en un mateix, en un home

autònom capaç de viure desconnectat i sense seguir les directius consumistes

seran un autèntic luxe a l’abast d’una minoria. Una minoria privilegiada que en

un futur no massa llunyà haurà de tirar del carro d’una societat adotzenada.

 

Nèstor Pellicer / Canet de Mar, 26 octubre 2015

Navegación en la entrada única

3 pensamientos en “Com vivim la invasió dels mòbils?

  1. Pingback: La proposición de Nestor en la última tertulia | gentcreativa

  2. Estic pensant en fer un comentari a l’article del Nestor, pero no resulta fàcil. Vull dir que el tema es realment complexe i que, “cal entrar-hi a dintre”. No s’hi val a marcar distancies amb el mon digital.
    Es com si , en un cert moment de la historia, algu hagues fet un balanç de lo que complicava la vida la introducció de la electricitat. La resposta senzila era, es clar, continuar amb la llum de gas. Ens n’hauriem estalviat de maldecaps. Pero no pot ser, cal entrar-hi a dintre.
    Jo m’ensumo que caldrà aplicar les nostres formules per a navegar pel mon d’avui: treball en grup, gestió d’emocions, actuar i no limitar-nos a consumir, art participatiu, inovació i cambi social.
    Sense parlar de la inhibició incomprensible de la Unió Europea per a facilitar-nos un entorn més civilitzat. Ens han deixat en mans dels grans monopolis americans!

    Me gusta

  3. lola4rem en dijo:

    Santi, em sembla molt be la proposta i l’escrit del Néstor.  Tmbé que la propera trobada ell  comenci e debat amb aquesta questió ben important…I com que l’Augusto te problemas pel dia en que vàrem quedar, tot OK. Apa, una abraçada, i fins demà…

    Me gusta

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: