gentcreativa

Historias de proyectos y experiencias que fomentan la innovación social, mediante emociones, cooperación y participación en un grupo.

El persistente atractivo del nacionalismo

Hablamos de un libro de Freddy Perlman editado por Pepitas de calabaza, editorial de Logroño.

Perlman es un judio que huye de Eslovaquia en los años 30 y que trabaja en USA sobre los origenes del nacionalismo en el contexto histórico del siglo XIX.

“…El nacionalismo se adaptaba tan perfectamente a la doble misión de doblegar a los trabajadores y despojar a los extranjeros…”

Suena actual.

El libro se encuentra aqui: El persistente atractivo

 

 

El populisme català o el procés explicat des d’Europa

Francesc ens proposa un video (francés amb subtitols) que parla de Catalunya i Espanya vista des d’Europa.

Francesc Valls

Bon dia,

Quan he vist aquest article he pensat: jo el votaria
Podeu pensar que rapapiejo, i potser teniu raó. Però, vist on ens han portat els sapastres de polítics d’aquí, un polític amb arrels locals i visió europea no ens aniria gens malament. I quan dic arrels no penso que sigui un soca, en tot cas que és de bona soca. Fa poc, el vaig sentir a Onda Cero i em va agradar, parla prou be les nostres llengües i coneix la realitat catalana més del que em pensava, encara que la vegi amb les ulleres franceses. Tot i això als polítics en campanya se’ls ha d’escoltar amb cautela.

Salut!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Neollengua

Anem col.leccionant mostres de una “nova llengua” que algú inventa i divulga amb

verdadera eficacia.

Amb poc temps, la premsa l’adopta i el llenguatge popular també.

Ara ja trobem periodistes capaços d’escriure coses com : “…va participar als campionats

estatals de ping pong..” Si el Franco i els franquistes dels bons temps aixequessin el cap!

Quina alegria els hi donarien!

Molts dels nostres escolars no saben que un estat és l’organització del poder en un

territori, exemple, la Justicia, l’Exercit, el Govern central, el Senat , la Generalitat de

Catalunya o l’Ajuntament del meu poble. Poder i impostos.

 

Un perla molt més recent és: “la vaga general”. S’aplica a la situació caotica que es dona

quan el govern regional atura els transports publics i un parell d’organitzacions de

dretes mobilitzen uns cinquanta piquets per aturar el transit a les carreteres, tot plegat

sense  cap sindicat majoritari implicat. És una vaga sense treballadors. Pobres

treballadors, ni per a fer una vaga no compten

 

Continuarem fent la col.lecció de neollengua!

Notes de la Tertulia del dia 11 novembre

Benvolguts,

Aquest cop se’m fa molt difícil escriure un text mínimament coherent sobre la darrera tertúlia del Viena.

Es barregen moltes coses, els escrits previs sobre populisme del Francesc, reflexions publicades pel Santi, ara el seu article pels holandesos…

Així doncs, i sense massa pretensions, quasi com un text escolar, adjunto unes notes o reflexions que vaig escriure uns dies després.

Si no es publiquen, no crec que es perdi res.

Una abraçada i ànims

Nèstor

****

Algunes notes i reflexions després de la tertúlia del proppassat dia 11 al Viena de Sant Cugat:

Paisatge després de la batalla…

Parlem sobre el populisme a partir dels textos anteriors del Francesc i del Santi, que expliquen i s’expliquen d’una forma clara i precisa.

Allò que caracteritza el populisme es manifesta ací i allà de forma distinta, però amb una mateixa manera d’actuar i aplicar receptes per part dels seus líders i conductors. El cas català, la història d’aquests anys de “procés” n’és un exemple.

Visualitzar la nostra societat a l’escalf del que esta passant com l’esquema d’un ou, ceba o poma partides en les que distingim des del nucli central múltiples capes o anelles a l’entorn que configuren diferents grups i posicionaments per actiu o per passiu. Des dels nuclis més durs i manipuladors, fins els actius que s’ho creuen i en son militants, fins els que segueixen consignes i es mouen per emocions, o els simpatitzants…, però també els crítics o els que senzillament estan d’acord amb un model en el que poden compartir la seva catalanitat amb el seu pertànyer a Espanya i Europa, es a dir per als qui les identitats no son importants i les pertinences son circumstancials…

Una sèrie de “models” ens ajuden a entendre la situació en la que ens trobem atrapats: des del funcionament de les sectes amb les seves creences, els seus gurus, les seves adhesions i fidelitats més enllà del raonament, fins a l’encarament o confrontació camp-món rural amb ciutat-món urbà.

Tot i que sembli una simplificació, a casa nostra es dona aquesta situació que s’ha estat treballant durant anys on els uns “guarden i defensen les essències identitaries” en front de la gent de la ciutat més oberta i universal, en la que els valors de la persona, allò que ens apropa i uneix esta pel damunt d’orígens i identitats.

En el bell mig doncs d’aquesta situació de desgavell i desconcert en la que ens trobem, és més necessari que mai trobar un mateix llenguatge, un llenguatge compartit entre uns i altres, paraules amb un mateix significat que ens permetin elaborar un relat d’allò que ha passat i esta passant i d’allò que podem construir plegats.

Català, catalanista, sobiranista, separatista, independentista, unionista, espanyol, espanyolista…

Pàtria, territori, llengua, estat, nació, nacionalitat, bandera, himne…

Necessitat de que sociòlegs, intel·lectuals, filòsofs, pensadors estudiïn tot el que ha passat amb la distancia necessària i elaborin un relat desapassionat (explicació, reflexió, …) que ens ajudi a entendre i projectar…

Cal reconstruir en la mida del possible el teixit social a traves d’allò que es pot compartir, sense combats ni discussions interminables, cercant la comprensió, empatia,   (compassió ?)

Dificultat en fer previsions de futur a curt i mig termini…. ara? la campanya per a les eleccions? després de les eleccions ? qui s’atreveix a predir?

Ens movem en un espai fràgil, canviant, que a vegades tendeix a la pantomima i al joc dels disbarats.

Necessitat més que mai de tenir el cap fred i de mantenir els valors que basteixen les iniciatives de la gent creativa: formació, debat, esperit i pensament crític, art i cultura, solidaritat i fraternitat, interculturalitat…

Los primeros pasos de un relato nacionalista

El relato nacionalista catalán

Un intento de relato pensado para holandeses

La derecha ocupa la calle en Barcelona

 

Barcelona se encuentra hoy en un conflicto que parece muy local y diferente.

En realidad, lo que está en juego es algo común a todo el mundo occidental: hablamos de

las secuelas de la crisis mundial, del populismo, de la corrupción , como lo encontramos

entre los votantes de Trump, el brexit británico, la extrema derecha alemana, holandesa

o francesa.

Empecemos por el final: la batalla actual en Cataluña enfrenta dos organismos del

Estado español, el gobierno central y un gobierno regional, con sus funcionarios, sus

presupuestos, sus leyes. Un gobierno regional con poderes importantes, tal vez los

poderes regionales  más importantes en Europa, (policía regional, educación y sanidad

publica..) que juega fuerte la secesión. Un gobierno central en minoría , cargado de

procesos judiciales de corrupción, que ha encontrado en el conflicto catalán una forma

de supervivencia , una tabla de salvación. Mientras se habla de independencia en

Cataluña,, en Madrid, el gobierno corrupto es intocable.

La corrupción también tiene su papel en el gobierno regional catalán. Su ex presidente

Pujol, durante 25 años, está procesado por temas de larga duración. Tres hijos también,

uno en la cárcel.

Pero en Cataluña, donde nace la apuesta por la independencia hay mucho en juego: la

corrupción se instaló en 1985 con la connivencia de los gobiernos de Madrid, socialistas

o conservadores. Tradicionalmente, sus minorías de gobierno eran insuficientes para

llegar al poder y necesitaban sumar votos del “demonio”. es decir, de los “odiados”

nacionalistas catalanes de Pujol. Esta es pues la clave de la permanente campaña cultural

nacionalista catalana que ofrece la cobertura necesaria al pacto vigente en Madrid , con

los “odiados” madrileños.

En este contexto de décadas, estabilizado y discreto, cae la crisis mundial hace ocho años.

Ahora gobierna la derecha catalana. En la calle, como en toda España, los “indignados”

exigen recursos. En Madrid hay tolerancia oficial, aparece un grupo nuevo, Podemos,

que consigue ir a elecciones y situarse como tercer partido político En Barcelona, donde

los indignados sociales protestan contra los recortes  del gobierno catalán, la

represión del gobierno regional, con policía regional, es brutal e injustificada.

Los ocupantes de la calle son gente no política, no agresiva, verdaderos ingenuos. Este es

el momento del nacimiento de la operación “independencia”. Aplastados por la policía

catalana, la calle será ocupada ahora por la derecha social (no los partidos) y gestionada

por dos “empresas” de nuevo estilo , de marketing digital, que recuperan técnicas de

calle de los años 30 con estética de hoy (uniformes de colores, desfiles y músicas

pensadas para la TV, coordinación vía Internet, campañas de comunicación que

demonizan a los otros , los españoles, mientras los políticos reparten sonrisas.

 

Es el tiempo del famoso “España nos roba”, un eslogan ahora olvidado por falso. El nivel

profesional de estas “empresas” de comunicación es notable. De nuevo estamos ante una

forma de actividad de nivel internacional que sabe diagnosticar la situación local, fijar

objetivos, movilizar personas no conectadas pero si “indignadas”, gestionar emociones

colectivas. Hablamos de dos empresas en acción, ANC y Omnium. Ellos, las dos tienen

ahora la capacidad de imponerse a los partidos, los despreciados partidos.Ellos hablan

con la “voz del pueblo”, naturalmente. Los políticos del gobierno regional corren a

protegerse bajo su paraguas y adoptan sus slogans sin dudar, olvidando sus programas.

 

El gobierno regional ya no sufre la crisis, como todos los gobiernos conservadores de

Europa. A pesar de reducir maestros en las escuelas y médicos en hospitales, más que en

el resto de España, ellos son ahora unos héroes populares, luchan contra Madrid (con el

presupuesto del Estado a su disposición), manejan la televisión publica catalana, la radio,

la prensa privada (obligada a vivir de subvenciones publicas). Sus votantes aceptan bien

los recortes sociales, porque en Cataluña, la gente bien no va a la escuela pública (va a

escuelas privadas muchas de las cuales funcionan con dinero del Estado), no va los

hospitales públicos sino a los privados, evitando así contactos demasiado íntimos con los

más pobres.

Y así los dirigentes conservadores intentan perder de vista la Justicia, ¡justicia

española! que los está procesando cada día más. La justicia española es una buena razón

para salír de España, aunque esto los coloque fuera de un país democrático y fuera de

Europa.

¿Por qué todo esto está explotando ahora y no hace diez años , ni siquiera hace tres

años? A pesar de que las provocaciones e ilegalidades del gobierno regional no son cosa

nueva, el gobierno de Madrid no ha sabido reaccionar hasta ahora. A nivel político, los

socialistas españoles proponen negociar una reforma constitucional de carácter más

federal (esta es la respuesta más aceptada en la encuestas, también en Cataluña). Pero la

derecha española no se interesa por negociar . El gobierno de Madrid se ha distraído

seguramente con el enorme caos de los procesos judiciales por corrupción. Pero ahora

parece que descubren que el conflicto catalán les protege en el parlamento español.

Ahora pues han activado en Cataluña el sistema judicial  y la policía trabaja y persigue

cualquier ilegalidad del gobierno regional.

Esto cambia  completamente el panorama que hemos tenido hasta ahora. Los

funcionarios del  gobierno catalán y los de los ayuntamientos están en el ojo del huracán.

Ellos no quieren ser las víctimas, cuando sus jefes políticos están a menudo protegidos

por su status.

En España el juez no puede actuar contra un político si no cuenta con el acuerdo previo

del  parlamento. La única carta de los secesionistas pues, es esperar que las actuaciones

de  los jueces “indignen al buen pueblo catalán” y el sistema entre en crisis. Pero no hay

que olvidar que, a pesar dei  activismo pro independencia financiado por el Estado, via

gobierno regional ,  las encuestas dan mayoría en Cataluña a los que desean negociar el

federalismo y a los que no quieren la independencia. Este sistema de conflicto

permanente ya lleva 5 años. Nos cuesta caro a nosotros y a Europa. Tal vez deberíamos

encontrar formas de presión para acortarlo.

Inventari de lexic

De Francesc Romero

Adjunto un primer recull de lèxic recent:  ARRASSAR , ESCENARIS DE VIOLÈNCIA, ESTAT DEMOFÒBIC. En buscar articles de premsa a internet m’he trobat que “estat demofòbic” ja s’havia emprat el 2014.

Fa uns anys li vaig suggerir a Manuel Cruz, llavors catedràtic de filosofia i president de federalistes d’esquerra i ara diputat pel PSOE, que fes un recull de lemes i fal·làcies de l’independentisme. No sé si l’ha fet, però el 20/10 va publicar aquest article:

https://elpais.com/elpais/2017/10/20/opinion/1508487742_816241.html

on diu que ara ja ningú pot dir que l’enganyen, que qui s’ho creu es perquè vol.

Suposo que existeix una organització que: genera, distribueix i suprimeix quan convé, aquesta “neollengua” (newspeak Geoge Orwell). Ho suposo perquè els temes apareixen a vegades en diferents llocs a la vegada. Ara be, existeix un lèxic no independentista? No ho sé ni, de moment, se diferenciar-lo. He observat una proliferació de banderes espanyoles tant a Catalunya com a fora,  que em fan pensar en l’augment del nacionalisme espanyol. Tot i això, per ara, no sóc capaç d’albirar ni lideratge ni coordinació. Podria ser el llenguatge del PP, però això té més abast.

Annex

ARRASSAR – ESCENARIS DE VIOLÈNCIA

http://www.elnacional.cat/es/politica/marta-rovira-acabado-hacer-autocritica_216201_102.html

…no estaba dispuesta la Generalitat era a “asumir escenarios de violencia“.

…si por lo contrario gana el bloque del artículo 155, arrasarán con todo

Marta Rovira ha cargado toda la culpa al gobierno español, acusándolo de pronunciar “un discurso catastrófico para que las empresas se marchen. Si la economía está alterada es por culpa del estado español”

“eurocríticos, pero no euroescépticos”.

http://www.diaridegirona.cat/catalunya/2017/09/24/colau-adverteix-rajoy-busca-arrasar/869323.html

Rajoy busca “arrasar” Catalunya

“construir solucions polítiques”

“estar fora de la legalitat”

“el xoc de trens està escrit”

http://www.catalunyapress.cat/texto-diario/mostrar/872550/puigdemont-defensa-no-perdre-temps-amb-els-volen-arrasar-catalunya

Han decidit arrasar l’autogovern de Catalunya

http://www.ccma.cat/324/la-cup-diu-que-lestat-estudiava-escenaris-de-violencia-social/noticia/2821972/#

l’Estat estudiava escenaris de “violència social”

Adjunto un primer recull de lèxic recent: ARRASSAR , ESCENARIS DE VIOLÈNCIA, ESTAT DEMOFÒBIC. En buscar articles de premsa a internet m’he trobat que “estat demofòbic” ja s’havia emprat el 2014.

Fa uns anys li vaig suggerir a Manuel Cruz, llavors catedràtic de filosofia i president de federalistes d’esquerra i ara diputat pel PSOE, de fer un recull de lemes i fal·lacies. No sé si ho ha fet, però el 20/10 va publicar aquest article:

https://elpais.com/elpais/2017/10/20/opinion/1508487742_816241.html

on diu que ara ja ningú pot dir que l’enganyen, que qui s’ho creu es perquè vol.

Suposo que existeix una organització que genera, distribueix i suprimeix quan convé aquesta “neolengua” segons Geroge Orwell. Ho suposo perquè els lemmes apareixen a vegades en diferents llocs a la vegada. Ara be, existeix un lèxic no independentista? No ho sé ni, de moment, se diferenciar-lo. He observat una proliferació de banderes espanyoles tant a Catalunya com afora, que em fan pensar en l’augment del nacionalisme espanyol. Tot i això, per ara, no sóc capaç d’albirar ni lideratge ni coordinació.http://www.lavanguardia.com/vida/20171002/431731861639/junqueras-diu-que-la-repressio-de-lestat-ha-contribuit-a-convencer-molts-ciutadans.html

“El món ha vist allò que fa temps que denunciem, que l’estat espanyol és demofòbic, i l’única opció que tenim de construir un projecte democràtic és la implicació de la gent en la decisió del seu futur”

https://www.ara.cat/politica/Cuixart-Omnium_0_1737426330.html

“L’estat espanyol és un estat demofòbic” Jordi Cuixart

“Mai més permetrem que la justícia espanyola jutgi un president de la Generalitat” Jordi Sánchez (6/2/17)

…posar les urnes mai pot ser delicte »

Raül Romeva, …ha recriminat als dirigents europeus i internacionals que no vegin que el procés d’avui (judici d’en Mas) “posa en risc l’essència de la construcció europea”

“això no va d’independència, sinó de democràcia”

https://www.naciodigital.cat/noticia/76918/fernandez/es/estat/neurotic/demofobic

«És un Estat neuròtic i demofòbic» Daniel Fernández 30/10/14

 

 

Tertulia i populisme

TERTÚLIA I POPULISME

Email de Francesc del dijous 16 de novembre
Bon dia,

El dissabte que ve tenim prevista tertulia, desprès d’unes llargues vacances. Moltes coses han passat i el “mambo” no s’acabat. Per la meva part, aquests últims mesos m’he interessat pel fenòmen populista i fins a quin punt el teniem a casa. Us adjunto a continuació unes reflexions que he fet pels meus fills, bastant independentistes.

Fins dissabte,

Francesc

 

L’hivern passat vam tenir un intercanvi de missatges sobre populisme. Desprès d’anar a una conferència d’Iñigo Errejón sobre el tema, vaig escriure un missatge que no vaig enviar perquè no em va agradar. L’Iñigo, tot i ser un professor parlant de populisme no ens ho va aclarir gaire, més enllà que populista és un insult entre polítics. Això si va demostrar que Podemos te una “ideologia prima” segons es descriu més endavant.

Durant el segle XX, per a mi el populisme quedava per a cert règims de l’Amèrica llatina, sent el general Perón i la seva dona Eva (amics del general Franco) uns exemples destacats. Però ara el populisme s’ha escampat per las democràcies dels països desenvolupats i me’n vaig adonar que em calia entendre-ho millor.

Al juny vaig tenir l’oportunitat d’assistir a una conferència d’en Jordi Vaquer, politòleg jove i competent que treballa per a una Fundació “filantròpica” d’en George Soros amb seu a Barcelona. Al CCCB en un reduït auditori d’independentistes il·lustrats, entre els quals hi havia els directors del CCCB i el CIDOB, ens va parlar sobre els populismes nacionals de dretes a la UE que ell estava estudiant.

Segons en Vaquer, el populisme es tan antic com la democràcia. Neix per la incompetència dels partits assentats, que de tant mirar-se el melic perden el contacte amb la realitat i frustren els electors. Els populistes actuen amb una “ideologia prima” que van canviant segons els convé, i s’adrecen sobretot a les pors de sectors importants d’electors. Amb missatges curts, emotius, canviants i la majoria de les vegades impracticables o falsos atrauen aquests electors frustrats i esporuguits. Elss populismes actuals són mol hàbils, tant en la comunicació, com en tècniques com el “porta a porta” o les xarxes que utilitzen molt millor que els partits convencionals.

La conferència va ser tota una lliçó i és penjada a la web:
http://www.cccb.org/ca/activitats/fitxa/nosaltres-el-poble/226843

Al final del col·loqui li van preguntar si l’independentisme no era populista. Va respondre que en tenia molts aspectes, però la seva ideologia no era prima, cosa de la que respectuosament discrepo.

Una altre font d’informació interessant ha sigut un article que el catedràtic d’economia i anterior president del Cercle d’Economia Anton Costas va publicar el 2/11 a La Vanguardia i que adjunto. Segueixo amb interès aquest professor amb qui he après moltes coses d’economia, però aquest article és de política. Al·ludint al llibre: What is populism? d’un tal Jan Werner Müller, exposa 5 criteris:
1 La creença dels populistes que només ells són els legítims representants del “poble”. Un sol poble que tindria una sola veu, la d’ells.
2 La seva orientació antipluralista, dirigida a la supressió de qualsevol expressió de la societat civil oposada a les seves directrius.
3 Els seus arguments són immunes a l’evidència empírica. Els és igual que els fets no donin suport a les seves posicions, continuen reiterant-les com si fossin veritats objectives.
4 El seu interès en els processos democràtics és funcional. És a dir, els interessen en la mesura que aquells processos confirmin el que ells han determinat a priori que ha de ser la voluntat del poble.
5 El populisme adopta estratègies dirigides a l’ocupació del poder i s’involucra en activitats de clientelisme polític i de corrupció.

Resumint, el populisme no és pròpiament una ideologia o un programa polític sinó una estratègia oportunista de presa del poder, cosa que coincideix força amb el discurs d’en Vaquer. A partir d’aquests criteris en Costas conclou que el nostre independentisme és populista, però això són figues d’un altre paner.

Per últim, als diàlegs de la Fundació E. Lluch d’aquest curs vaig anar a la conferència: Quan s’acaba la democràcia? De Fernando Vallespín i Victor Lapuente Giner el 7/11. Són dos professors de política que segueixo. Va ser una xerrada densa i profitosa. Jo en destacaria entre el que van dir que es impropi parlar de “la crisi actual de la democràcia” perquè la democràcia sempre és en crisi en tant que tracta de conjuminar corrents d’opinió variades i fins i tot contraposades. La crisi és dels polítics, incompetents en la difícil gestió de la democràcia, i que amb la seva mala gestió deixen camp lliure a populistes i tecnocràtes, ambdós antidemocràtics. Paradoxalment, els populistes es presenten com els regeneradors de la democràcia encara que si assoleixen el poder redueixen/eliminen tant com poden el poder de les institucions i de l’oposició, deixant solament les manipulables eleccions com a façana democràtica i van donar com exemple: Rússia i Turquia.

Aquesta no l’han penjat a la web, però podeu trobar més referències a:
http://www.fundacioernestlluch.org/ca/actualitat/veure/els-politolegs-vallespin-i-lapuente-protagonitzen-un-brillant-dialeg-sobre-la-crisi-de-les-democracies-liberals-sota

Per acabar: com ens aplica? Independentment de que els polítics del procés hagin sigut més o menys populistes hem de considerar diversos aspectes de la realitat catalana. En primer lloc haver triplicat en 5 anys el vot independentista és un èxit inqüestionable, encara que la incompetència del PP hagi ajudat. Es pot discrepar en la veracitat dels arguments però haver il·lusionat una massa social com aquesta és quasi increïble.

En segon lloc, estem al segle XXI i la globalització és un fet que ens afecta:
-Geoestratègia: Catalunya no és una illa com Islàndia o Les Malvines. És un punt crític del mediterrani. Com ens afecta la UE, l’OTAN, Rússia i potser altres?
-Economia: A Quebec ja fa 20 anys de l’últim referèndum. Montréal s’ha estancat mentre el poder econòmic se n’ha anat a Toronto. No els ho va explicar en Pujol, enamorat de Quebec, a Junqueras & company. On és la burgesia catalana? tan influent a Madrid als segles XIX i XX. Acabarem com Quebec, subvencionats com Extremadura?
-Estat espanyol.- No és un estat fallit i la seva democràcia puntua molt alt al ranking mundial. Te unes institucions fortes i ben estructurades. Ara diuen que no s’imaginaven que actués com ha fet… tot i que la constitució és clara.

Tot això ho ignoraven els separatistes o ens han volgut enganyar? Les dues realitats: la social catalana i la global es poden enfrontar i crear un caos a Catalunya. Ja veig els separatistes en retirada i veig senyals d’una tímida autocrítica. No obstant, seran tant competents com per a desmobilitzar aquesta massa il·lusionada o seran ells mateixos arrossegats a un conflicte de magnitud imprevisible? Veurem el 21 D que passa. Per la meva banda, ja en tinc prou de populisme i d’ara en endavant tractaré d’entendre millor com ens afecten aspectes geoestratègics, econòmics i potser alt

Comentari:
Recull molt be coses que ja escriuen gent amb molt criteri i coratge
Coratge perque constato por de mullarse per part de molts que comparteixen aquest analisi pero no arriben a escriure.
O potser es la confusio mental de gent que no volen parlar clar per no trencar ponts.?
Em demano com cal fer per parlar clar i construir ponts de empatia i compasio amb la gent
Entendre d’emocions no vol dir ser un sentimental

Fins disabte al Viena

Santi

 

 

 

 

Politica y emociones. El caso Miquel Iceta

Este tema ya no es noticia. En Catalunya ahora, las noticias se las lleva el viento en cada momento.

Tampoco es politica. Es gente y sus emociones

No nos interesa el contenido del discurso de Miguel Iceta sino su forma de tratar las emociones de la gente.

Un dia antes de la sesión del Senado que decidió el artículo 155 se reunia el Parlament de Catalunya para tratar el mismo tema.

En su cara a cara con el Presidente Puigdemont , le anunciaba Iceta que los socialistas catalanes no se opondrian al famoso artículo 155. Era un momento duro. El momento de constatar lo que se venia anunciando: que el “procés” se iba directo contra la pared.

Podia haber sido el discurso del “ya te lo habia dicho yo” o del “te lo has ganado a pulso chaval”. Podia haber sido cáustico, podia haberse regocijado con el fracaso de su oponente después de tantos meses de prepotencia, podia haber sido. duro. Y hubiera sido justo, desde la óptica de Iceta.

Pero nuestro hombre estaba viendo mucha gente detrás del lider nacionalista. Gente que habian sido defraudados, manipulados, utilizados con promesas claramente imposibles. Gentes que más que un fracaso empiezan a vivir un desengaño, una humillación.

Para esta gente, pues, Iceta,  le canta las verdades sin reserva, pero lo hace con empatia y compasión  con los que sabe que habremos de volver a vivir en paz si queremos superar este mal paso. Veremos que incluso se ofrece a acompañar a Puigdemont al Senado aunque, le recuerda, sabe que dirá cosas con las que no estará de acuerdo.

Los que no habéis visto este video, merece la pena. Hay que sentirlo, no basta con leerlo. No se trata de ideas sino de emociones, básicas para reconstruir relaciones  personales  que  se han roto estos últimos meses gracias al fanatismo desenfrenado.

Iceta en el Parlament (catalá

 

***

Dice Roberto Carballo a propósito de los fuegos de Galicia :”es tiempo de incendiarios y de autoritarios…no cabe la poesia…” También está hablando de la vida política en España, claro.

Y, también, :”…35 grados en el norte de Galicia. Todo seco, casi como Castilla. No hay flexibilidad, solo tensión…”

Esperemos que voces como la de Miguel Iceta se empiecen a escuchar en este campo tan seco, antes que se enciendan las discordias entre hermanos.

Los mitos de la inteligencia artificial

La derrota i la gent creativa...

 

Para los que no somos del oficio: es claro que la expresión “inteligencia artificial” suena algo hinchada. De momento, está claro que no se trata de una máquina que es inteligente como una persona. Se trata de una máquina que tiene alguna función inteligente si se mueve en un entorno predecible y acotado. Una máquina que necesita pues que algunas persones controlen lo que hace y aseguren que no se extralimita de su campo de competencia.

Podemos añadir algo más: es una máquina que puede incorporar errores. Nos  lo dice claramente una autoridad en inteligencia artificial. Nos lo dice Ramón Lopez de Mántara, director de esta materia en el CISC.Según sus propias palabras : “La IA está basada en programación compleja, y por lo tanto, cometerá errores”

Llegados a este punto, nos preguntamos por qué las noticias que podemos leer en la prensa sobre IA nos llegan cargadas de prepotencia. Nos anuncian la invasión de las máquinas como una fuerza total, definitiva, sin errores posibles, que tomará el puesto de trabajo al pobre humano, que si que comete errores.

Hasta hace poco, parecia que la IA era un tema remoto, para laboratorios cientificos. Ahora sabemos que ya circula por nuestros móbiles, nuestros autos, nuestra puesto de trabajo. Es un aliento siniestro que ya percibimos en el cogote. Las peliculas refuerzan estos mensajes de la IA como el poder absoluto. Sólo puedes manifestar tu oposición si aceptas ser considerado como un analfabeto.

Por fortuna, esta imagen de prepotencia no se corresponde con la actitud de muchos investigadores de este sector. Hace pocas semanas se han reunido en Barcelona responsables de esta actividad. Piden la ccreación de una red de laboratorios de alto nivel desde la Unión Europea con recursos tecnologicos que facilliten la investigación. Pero también piden que se fijen requisitos estrictos a la investigación y la aplicación de estas técnicas, que podrian controlar desde la Agencia para la Robótica y la IA.

Hay pues peligro de abusos y los ciudadanos necesitamos una protecciónn por parte de los poderes publicos europeos.  La experiencia de abusos de la industria del automávil en el fraude de los controles de los gases de la combustión, nos muestran que las grandes corporaciones tienen los medios y la experiencia para abusar durante décadas , en perjuicio de la salud de la gente

De momento, estamos indefensos ante la manipulación que los medios están practicando sobre la opinión pública. La IA no pide permiso para entrar en nuestro móvil con consecuencias graves sobre la democcracia en campañas electorales.

Pronto podremos constatar cómo al comprar un auto equipado con IA, nos presentan a la firma un documento imcomprensible, redactado por abogados – buitres, que liberaran a las empresas vendedoras de responsabilidades en cualquier caso. Cada ciudadano será responsable de algo que no conoce ni entiende.

Navegador de artículos

A %d blogueros les gusta esto: