gentcreativa

Historias de proyectos y experiencias que fomentan la innovación social, mediante emociones, cooperación y participación en un grupo.

Correm el perill de enfangar-nos en un mar d’emocions?

 

Quan parlem de relats i veiem el paper de les emocions en aquests esquemes trobem sovint qui ens mira amb un cert fàstic o angunia. Gent que no s’hi troba a gust parlant d’aquests temes.

Es preocupen per nosaltres, ens diuen, no correu el  perill de sortir del món racional i d’enfangar-vos també vosaltres en un mar d’emocions?

Però , és clar que, si el país en va ple d’emocions i de polítiques emotives, alguna cosa haurem de fer per veure si ho podem entendre una mica tot plegat. No heu tingut alguna vegada la sensació de que amics o parents que coneixeu des de tota la vida s’han tornat estranys? que diuen coses que no podeu entendre ? Tot esdevé absurd.

Caldrà doncs que hi pensem en calma, no?

Per això hem treballat amb l’esquema dels relats. Un format d’escriptura que combina realitats i lògica amb emocions i imaginacions  passades o  futures. Com si fos una novel·la. Però una novel·la que alguns s’arriben a creure.

****

Nosaltres treballem amb relats, identifiquem els relats dels altres, n’inventem de nous, per a veure com funcionen. No juguem amb la racionalitat, intentem entendre les emocions dels altres.

Es tracta doncs d’això: d’entendre les emocions dels altres. D’això en diuen empatia. Aquest fenomen tan curiós que funciona, sembla, amb unes “neurones mirall”, que tenen la capacitat de reproduir el contingut de les neurones d’un altra persona. Així ens podem posar a la seva pell, com es diu.

Això passa a certes novel·les policíaques. L’inspector intenta saber què ha passat , qui és el delinqüent, com ho ha fet, quina motivació tenia. Però molts delictes es fan sota la influencia de les emocions, no son actes racionals. De manera que el nostre detectiu intenta entendre les emocions que s’han posat en joc, intenta la empatia amb el possible delinqüent.

Molt sovint hi ha gent que confon empatia amb simpatia. Alguns s’enfaden amb el nostre inspector per que és massa “comprensiu”. Actua com si s’hagués enfangat en les emocions de l’altre. Podria esdevenir un traïdor. Creuen que cal marcar distancies. Fins i tot cal vacunar-se contra el contagi.

Si parlem amb algú que viu a través d’emocions, ens caldrà empatia si volem entendre que li passa, què diu o què fa. Això no vol dir que ens posarem a plorar quan ens explicarà el seu relat. L’empatia potser ens ajudarà a esbrinar que darrera de les seves manifestacions, hi ha una calculada voluntat de marcar distancies o d’assolir resultats ben concrets i materials. Que aquest personatge està actuant, potser sense saber-ho, per a per assolir un avantatge.

En definitiva: el que ens diu no son fets, no cal entendre’ls com a tals, son cortines de fum. En el fons, ells també ho saben i no es creuen el que diuen. Diuen el que cal dir en funció de la finalitat que es proposen.

De manera que, amb empatia i amb racionalitat, buscarem un model que ens expliqui què li passa. Que és la primera condició per actuar amb eficàcia. No podem avançar a les fosques.

 

 

 

 

 

 

 

 

El relat de la Barcelona gran

 

Pels que creuen que el mon es mou pels diners i només pels diners, la força de les emocions pot semblar una mica magica. Tanmateix, la nostra experiencia ens diu que tots nosaltres ens movem sota aquest vent, tot i que de tant en tant mirem d’activar la inteligencia i el sentit critic. Pero el nostre entorn ens fabrica emocions a la mida. Gracies a les xarxes, els venedors de productes i d’ideologies ens escalfen els sentiments cada dia i de forma personalitzada. La tentació es gran  i anem  aprenent a mirar cap un altra banda.

Aqui doncs, ens volem explicar una historia que no ha passat, pero que podria passar, com les altres dues. Ens pot ajudar a entendre millor allò que ens passa.

Primer temps. Parlem aqui de la societat catalana. El primer temps del nostre esquema es una societat massegada per operacions de comunicació finançades amb diners de corrupcions nacionalistes que funcionen des dels anys 80, amb una crisi mundial economica i cultural , i, ultimament amb unes tecniques de comunicació online que encara no sabem controlar.

Aquesta societat  te grans tentacions de ruptura per que no es facil resistir al sectarisme del propi govern i a les campanyes d’empreses de marqueting online. Pero aquesta societat resisteix.  Els que han aixecat les banderes de  ruptura no han aconseguit polaritzar-nos al voltant d’una bandera antagonica. Per a molts, la nostra es una bandera blanca. Reconciliació. El poder, amb tots els seus recursos i corrupcions no supera la meitat del electorat, esta en minoria a les enquestes que fan ells mateixos.

Segon temps. Molts creuen que el futur de la nostra societat es la reconciliació: som majoria. El nostre relat ens diu que, malgrat totes les dificultats, i d’una forma gairebe increible, la nostra societat ha resistit. No hem caigut en la trampa facil de la polarització, de la emergencia d’un altra nacionalisme. No hem aixecat un altra bandera. La reconciliació social és la resposta més aceptada.La majoria s’inclina per un model federal.

Tercer temps. Ara nomes cal que ens centrem en un objectiu creible i potent, una objectiu per la nostra societat tota sencera. Bo per a tots, no pel 50% mes u.

El nostre objectiu, el de tots, es Barcelona. Encara mes, la gran Barcelona. La gran ciutat que suma el propi municipi i les families que van arribar de tota Espanya els anys 60 i 70 i que avui ja tenen nets i que algu havia volgut deixar a la porta de la ciutat de tots. El progres de les ciutats periferiques de la gran Barcelona en dona credit.

La Barcelona gran es un futur per tota la societat catalana. ¿Qui está contra de la ciutat?Tenim innovació, convivencia amb els diferents, creació artistica, emprenedors amb projeccio internacional. El mon creu en Barcelona, la gran Barcelona, potser més que alguns de nosaltres.

Parlem d’una Barcelona que rebutja el centralisme, que pensa en clau federal per a sumar amb les ciutats del seu entorn, per a compartir els avantatges de la ciutat, la cultura, la innovació, la recerca, el treball

Nosaltres som capaços d’asumir aquest objectiu social, mes enllà de tactiques politiques. Una societat com la nostra, capaç de respondre a les pressions d’quests ultims anys te la credibilitat per a assolir aquesta victoria que ens portará cap a la reconciliacio que volem

La gran Barcelona podria ser el relat que ens cal, el relat que som capaços de contruir entre tots.

******

Els Tres Relats

 

Aquesta és una versió millorada d’un text ja publicat aqui

Però les millores valen la pena.

És tracta , potser, de jugar amb els mots per possar en evidencia a aquells que juguen amb els mots i amb nosaltres, com si fossim els seus putxinel.lis.

Tot jugant, es pot aprendre molt.

****

1.Relats que aprofiten les emocions

Avui volem proposar-vos un esquema simple que ens pot ajudar a entendre com funciona un “relat” dins de la nostra societat. Veurem que es un mecanisme de comunicació de sentit comú, res extraordinari ni nou, que sap aprofitar les emocions publiques, com sempre. Alló que és nou és que utilitza les xarxes socials. Ara ens crida l’atenció veure com alguns “gestors d’emocions” arriben a mobilitzar molta gent en molt poc temps. Aquí es on trobem la novetat.

En tot cas, recordem que aquí només parlem de societat i de cultura, es a dir, d’allò que fa possible la política, els partits polítics, les administracions i uns líders. No parlem doncs de l’exercici del poder ni de política, sinó dels condicionants previs que fan possible una política determinada.

Us proposem , en primer lloc, un esquema de relat i després intentarem aplicar-lo a tres situacions que afecten la societat catalana dels últims anys. Parem compte que en la vida col·lectiva sempre trobem emocions, xarxes socials, gestors de la comunicació etc. I que no totes les situacions deriven en formes populistes o sectàries: algunes mantenen un caràcter positiu, milloren l’autoestima o reforcen l’esperit crític i constructiu de la gent implicada.

 

2.Us presentem doncs el nostre esquema de relat, en general. Després l’aplicarem a tres situacions de la vida real.

Primer temps. Diagnostiquem una situació social molt carregada de emotivitat. Veiem que s’han produït fets recents que han afectat  la societat  de forma transversal, amb independència de les opinions polítiques prèvies. Les persones implicades no formen part necessàriament d’una associació ni partit polític. Socialment son poc actives i en molts casos, son de tendència individualista (impacte del neoliberalisme actual). Son persones amb poques defenses emotives

Segon temps. Un gestor de comunicacions (que sap utilitzar les xarxes socials) proposa  un relat que sintonitza amb aquestes persones. Sintonitza amb les emocions, no amb les idees. Comparteixen la seva indignació contra fets que potser tenen relació amb el seu problema. Però també trobem casos que no  hi tenen cap relació.

Tercer temps. Els mateixos gestors proposen un objectiu fàcil de definir, simplista. I programen activitats publiques que ofereixen alguna forma de participació, fet que reforça la sintonia. L’objectiu tindrà relació amb la seva emoció, però pot no tenir cap relació amb la causa..

 

S’ofereixen paraules o expressions pròpies (neollenguatje) pel nou moviment, paraules que reforcen el relat

.

3.Ara proposem valorar tres situacions diferents de la nostra societat on podem aplicar el relat:

A.El moviment de la plataforma per la hipoteca, la PAH

B-El moviment secessionista a Catalunya

C:  El moviment per la concòrdia de la societat catalana (exemple imaginari)

 

A.La PAH

Primer temps. La crisi mundial frena la producció del país i molts comencen a perdre la feina; en primer lloc els mes febles, molts d’ells originaris d’altres països.Com que no poden pagar els terminis de la hipoteca del seu pis acaben al carrer. En general, son gent no associada , sense partit o sindicat i amb pocs contactes locals. Difícilment trobaran aliats en el seu conflicte amb els bancs, ja que tots els bancs comparteixen un sistema legal abusiu i coordinat. No trobaran a la societat qui els hi faci costat en front d’un enemic tant potent.

Aquesta gent pateix, apart d’un problema econòmic, un impacte emotiu que els anul·la: no seran capaços de reaccionar ni sols ni en grup. No s’indignen encara.

 

Segon temps. En la segona fase del procés, la PAH els ofereix una resposta.

Els ofereix comprensió i sintonia amb  les seves emocions i aixi comencen a reviure, a sentir la seva indignació. També els hi ofereix un relat diferent. “Això no és una crisi , és una estafa.” D’aquesta manera entenen la seva realitat d’una altra forma, ja que fins aleshores els hi deien que havien viscut “per damunt de les seves possibilitats”

Tercer temps. Els hi proposen uns objectius: recuperar el pis i ajudar als altres que estan  en la mateixa situació. La PAH els hi ofereix treballar en grup per ajudar-se mútuament i recuperar la seva autoestima. A partir d’aquí, inicien accions participatives de defensa dels desnonats, campanyes de promoció de noves lleis, recurs als tribunals espanyols i europeus.

Comencen a obtenir resultats i el grup es reforça. Les xarxes socials serveixen per a organitzar els monitors o gestors de diverses ciutats que comparteixen el mateix mètode.

 

B.El moviment secesionista de Catalunya i l’ANC

El moviment secessionista esta composat per persones que es mobilitzen amb el nou relat, i persones nacionalistes tradicionals que no responen a aquest esquema però que saben aprofitar el motor pro independència que surt al carrer. També aprofitaran el suport de la administració publica de la Generalitat en aquest procés

Però aquí ens interessa aproximar-nos només al “relat”que es posa en marxa en els darrers cinc anys.

 

Primer temps. Els fets previs a aquest relat, també tenen relació amb la crisi mundial que te conseqüències econòmiques negatives per a moltes persones. Lo important, per`, per aquesta reflexió , es valorar la situació emotiva que se’n va derivar.

La crisi a Catalunya es produeix al final d’una etapa d’especulacions financeres, especialment en la construcció. En aquestes accions participen moltes persones, sobretot de classe mitjana, que descobreixen una forma d’enriquiment fàcil i ràpid, al seu abast, gràcies als s crèdits hipotecaris de caixes i bancs, i als contactes molt especials que tenen amb aquestes entitats.Estem parlant, és clar, de persones notables a cada població, amb bons contactes amb la caixa local i amb el partit del govern nacionalista de Barcelona. La dimensió d’aquesta operació es tan gran que deu caixes d’estalvis catalanes fan fallida i nomes en quedarà una. A la ciutat i al camp, la classe mitjana especula massivament.

Les conseqüències son fàcils d’imaginar si parlem de diners. La majoria en va guanyar molts, quan molts patien la crisi , només al final s’han d’apuntar algunes pèrdues. Però les pèrdues dels bancs i caixes no les paga el client , les pagarà l’Estat, es a dir, les pagaran els ciutadans, no els especuladors.

La pregunta ara és: quin impacte emotiu pot deixar aquesta muntanya russa, que els porta a la ruïna de les caixes catalanes després d’haver viscut anys guanyant diners sense treballar, donant lliçons d’economia a amics , parents, fills?…El cas es que  ara no es poden queixar a ningú. Ara la seva genialitat esdevé la seva vergonya: això s’amaga a casa. Tenen un cadàver a l’armari.

Segon temps. En una segona fase vindrá la indignació. Però no contra els bancs ni les caixes . Algú, un gestor d’emocions via xarxes locals proposarà als liders locals endeutats un cap de turc… que no cal que tingui a veure amb la seva pròpia historia. Algú els hi ofereix sintonia amb el seu quadre emotiu, sense cap menció amb el cadàver que tenen a l’armari. Ara es el moment dels sentiments anti espanyols, dels greuges històrics que sempre hem patit en aquest país…Els liders reperteixen els slogans. Molta gent de la seva població, de bona fe, ignorants de les seves operacions financeres, els escoltarà i els hi farà cas. Els promotors de la idea son els notables de la seva comunitat avalats per la Generalitat.

La continuació de la historia es doncs fàcil a partir d’aquí. Es sorprenent, tanmateix, pels que no formen part d’aquest relat, com arriben a fer el salt des de la seva especulació inmobiliaria al greuge històric: un salt que fan tantes persones, tot perdent de vista  el sentit crític. Ara es l’ hora de les emocions. Només cal dir i repetir “…la culpa de tot el que ens passa la tenen…” o també   ” Espanya ens roba”, tot avalat per alguns economistes i alguns historiadors. I amb un neollenguatge idoni per a explicar-ho i repetir-ho de forma ben definida.

Tercer temps.  L’objectiu proposat es la independència de Catalunya. Aquesta col·lectivitat el pot trobar creïble per que compta amb declaracions i accions del propi Govern autonòmic. Però el protagonisme es el des propis participants, amb sortides al carrer massives i ben coreografiades que reforcen el sentiment de pertinència al grup.

Fins aqui , l’esquema funciona i la gent l’accepta amb entusiasme i fidelitat. Però, més enllà del relat comunicatiu, quan el calendari els porta a l’execució de l’objectiu, la independència, apareixen contradiccions importants amb la resta de la societat, amb el sistema legal, amb l’entorn internacional, amb les empreses, amb els propis socis polítics de l’operació. Però sobretot, amb la resta dels ciutadans de Catalunya. Sembla que el pas de la mobilització social a la politica no està ben coordinat.

Sobre el “neollenguatge ” del moviment sececionista

Un relat que vulgui ser efectiu necessita crear i difondre el seu neollenguatge . Aqui hem col.leccionat una llista de deu pagines amb paraules i expressions que l’ANC i Omnium han fabricat i difos. Son les paraules de sempre però amb un nou sentit.  De fet, utilitzar-les comporta acceptar el relat sececionista que ells han produit. Pot ser un bon test per a cadascu, veure la llista i verificar si tu ja les ha adoptat sense adonar-se’n.

 

C.El moviment per la concordia de la societat catalana

Pels que creuen que el mon es mou pels diners i només pels diners, la força de les emocions pot semblar una mica màgica. Tanmateix, la nostra experiència ens diu que tots nosaltres ens movem sota aquest vent, tot i que de tant en tant mirem d’activar la intel·ligència i el sentit crític. Però el nostre entorn ens fabrica emocions a la mida. Gracies a les xarxes, els venedors de productes i d’ideologies ens escalfen els sentiments cada dia i de forma personalitzada. La temptació es gran.

Voldríem aquí explicar una historia que no ha passat, però que podria passar, com les altres dues. És una historia que ens pot ajudar a entendre millor allò que esta succeint.

Primer temps. Parlem de la societat catalana, de tota la societat. En un primer temps és una societat masegada per operacions de comunicació finançades amb diners procedents de corrupcions nacionalistes que funcionen des dels anys 80, que pateix la crisi mundial econòmica, cultural. Que viu darrerament sota una pluja de tècniques de comunicació online que encara no sabem controlar.

Aquesta societat  te grans temptacions de ruptura per que no es fàcil resistir el sectarisme del propi govern ni les campanyes d’empreses de màrqueting online. Però aquesta societat resisteix.  Els que han aixecat les banderes de  ruptura no han aconseguit polaritzar-nos al voltant d’una bandera antagònica. Per a molts, la nostra es una bandera blanca. Reconciliació. El poder, amb tots els seus recursos i corrupcions no supera la meitat del electorat, esta en minoria a les enquestes que fan ells mateixos. La majoria s’inclina per un model federal.

Segon temps. Molts creuen que el futur de la nostra societat es la reconciliació: som majoria. El nostre relat ens diu que, malgrat totes les dificultats, i d’una forma gairebé increïble, la nostra societat ha resistit. No hem caigut en la trampa fàcil de la polarització, de la emergència d’un altre nacionalisme. La reconciliació social és la resposta més acceptada.

Tercer temps. Ara nomes cal que ens centrem en un objectiu creïble i potent, una objectiu per la nostra societat tota sencera. Bo per a tots, no pel 50% mes u.

El nostre objectiu, el de tots, es Barcelona. Encara mes, la gran Barcelona. La gran ciutat que suma el propi municipi i les famílies que van arribar de tot Espanya els anys 60 i 70 i que avui ja tenen nets i que algú havia volgut deixar a la porta de la ciutat de tots. El progres de les ciutats perifèriques de la gran Barcelona en dona crèdit.

La Barcelona gran es un futur per tota la societat catalana. ¿Qui està contra de la ciutat? Tenim innovació, convivència amb els diferents, creació artística, emprenedors amb projecció internacional….El mon creu en Barcelona, la gran Barcelona, potser més que alguns de nosaltres.

Parlem d’una Barcelona que rebutja el centralisme, que pensa en clau federal per a sumar amb les ciutats del seu entorn, per a compartir els avantatges de la ciutat, la cultura, la innovació, la recerca, el treball

Nosaltres som capaços d’assumir aquest objectiu social, mes enllà de tàctiques polítiques. Una societat com la nostra, capaç de respondre a les pressions d’aquests últims anys te la credibilitat per a assolir aquesta victòria que ens portarà cap a la reconciliació que volem. Una victòria per a tots, sense perdedors.

La gran Barcelona podria ser el relat que ens cal, el relat que som capaços de construir entre tots

 

****

 

En els tres casos, veiem que les emocions juguen un paper decisiu en la vida publica de les societats i en el seu impacte polític. Ho constatem a tot el mon, avui mes que mai.

Sempre havia estat així. Podem constatar la forta presencia d’emocions en els grans esdeveniments d’Europa del segle XX. Avui s’hi afegeix un nou i potent instrument per a emprar-les : les xarxes socials tenen una gran potencial per activar processos emotius. Tenen capacitats inèdites per per a personalitzar de forma eficaç les accions de comunicació. Això val pel be i pel mal, ja ho hem vist

Ho entenem però a la practica ens costa de creure. No es tracta d’ignorar altres factors, siguin els diners o formes d’activitat personal que afavoreixen la reflexió, el sentit crític, el raciocini, els valors. Sinó de comptar amb que . les emocions també formen també part d’aquest pastis que es la vida de les societats. Apareixen quan no ens ho esperem i ho fan sota formes increïbles.

Per a dir-ho en paraules senzilles, gracies a les emocions, quan ens pica el peu esquerre podem respondre amb un cop de peu amb el dret. Sense lògica. Els que no ho entenen potser confonen l’ou amb la castanya, o l’emoció amb l’algoritme.

 

I love Barcelona

Están enamorados de esta ciudad, les encanta Barcelona.

Por esto se asociaron para trabajar juntos

Buscan gente con talento en todo el mundo, gente que quiera venir a Barcelona

y activar la economia.

Saben que lo van a conseguir, porque ellos también tienen talento y quieren a su ciudad

****

Deciamos hace poco que la sociedad catalana sabe resistir los golpes y superar los

desafios sin crispación, con voluntad de concordia, sin guerras de banderas…

Hoy os presentamos una muestra de esta respuesta positiva.

Algo que se mueve, naturalmente, en Barcelona

http://www.barcelonaglobal.com

Es como si lo hubiéramos soñado y resultara realidad.

Pronto os hablaremos de otros ejemplos positivos

*****

Si visitais esta web encontrareis  nombres de personas, organismos y empresas que

tienen fe en el futuro de nuestra ciudad.

Barcelona global está en marcha. Sin hacer ruido hacen cosas.

Promueven el talento y la actividad económica.

Trabajan en el futuro de la ciudad y del área metropolitana.

****

No estamos hablando de una oficina de la Administración, de aqui o de alli, hablamos de

centenares de personas y de empresas que pagan su cuota y se ponen a trabajar para

sumar esfuerzos, activar contactos.

Podeis ver nombres, fotos.. en la web. Hay que verla para descubrir una realidad que se

mueve, porque hay gente que cree en el futuro y trabaja para construir, en beneficio de

toda la sociedad.

Ellos ya han dado el paso adelante.

****

Saben lo que quieren:

“Queremos que Barcelona sea una de las mejores ciudades del mundo para el

talento y la actividad económica”

Trabajan en proyectos para atraer investigadores con sus parejas, para suprimir

barreras burocráticas. Para conseguir inversiones en nuevas

empresas y nuevos emprendedores

Trabajan para conseguir un turismo con impacto positivo para la ciudad y sus

habitantes.

Son gente que ha nacido aqui y gente de todas partes que ha escogido la ciudad y el área

metropolitana para trabajar y para vivir. Gente que está enamorada de esta ciudad.

Promueven la oferta musical clásica de la ciudad en coordinación con salas y con

orquestas. https://barcelonaobertura.com/home

Trabajan para el progreso social , para la igualdad, para los servicios. Promueven

emprendedores sociales.

Promueven la marca de la ciudad.

****

Ellos creen en la ciudad. El mundo cree en Barcelona. La sociedad catalana cree cada dia

más en Barcelona, sabe que aqui está su futuro, la innovación, el trabajo, la concordia, el

arte que sabemos crear, el valor que ofrecemos al visitante.

Nuestra sociedad sabe que esto es posible y no quiere esperar que caiga del cielo.

Muchos ya se han puesto a trabajar. Ya hemos oido muchas , demasiadas palabras.

Muchos creen en la ciudad. Ahora descubren que también la quieren.

****

Y pensar que hace unos pocos años, esto hubiera sido imposible.

Que nuestra clase burguesa rural se había lanzado a ganar dinero sin invertir,

aprovechando contactos políticos.

Asi arruinaron diez cajas de ahorro catalanas de Tarragona, Manlleu, Girona,

Lleida, Manresa, Sabadell, Terrassa, Mataró, Barcelona. Los politicos de la Generalitat

consiguieron colocar consejeros en estas cajas (en todas menos en la Caixa).

De hecho, consiguieron una autentica “red  catalana de hipotecas para la especulación

inmobiliaria”.

Decian que ellos “sabian cómo hacer dinero”, la auténtica innovación eran ellos.

Hasta que arruinaron a diez cajas que tuvieron que salvarse con dinero del Estado.

Entonces no podíamos imaginar que nuestra sociedad fuera capaz de reaccionar de

forma innovadora como lo hace ahora, en interés del bien común.

Bienvenida Barcelona Global.

I love BCN

 

 

 

 

 

Sectes

En Francesc ens presenta una entrevista molt interessant  amb un expert en sectes i ens parla de com cal tractar als que pateixen aquests situació:

Bon dia,

Per fi em vaig poder entrevistar amb el professor. Periodista d’ofici i i expert en sectes. Ja li havia enviat l’escrit on comparava sectes i populisme. Ell va presentar una altra visió, des d’un altre angle, amb una percepció més pessimista que la meva i que exposo.

Segons ell, comparar sectes i populismes és difícil en tant que són dos conceptes amplis que agrupen fets diversos. Millor que enfocar el lideratge és enfocar els adeptes, que en qualsevol dels casos són persones. Unes característiques comunes de la nostra espècie són el gregarisme, el territorialisme i la predació, que s’activen emocionalment i permeten una relativament fàcil manipulació. També som racionals, altruistes i tenim esperit crític però són comportaments que responen més a una reflexió interna, són menys manipulables i s’activen més lentament.

Al parent de l’adepte a una secta, ell no li recomana una des-programació, llevat d’una  etapa molt preliminar del rentat de cervell. Aquests adeptes solen tenir unes deficiències de formació o de personalitat que la manipulació de la secta compensa, permetent-los viure millor. Una des-programació té efecte traumàtic i els deixa nus front a un món que els aclapara. Només és recomanable intervenir quan l’adepte reacciona per un trauma o perquè pren consciència de la seva situació. Que li recomana al parent, doncs?
1 Paciència i no perdre el contacte.
2 Vigilar el patrimoni.
3 Estar atent i disposat a intervenir des de l’afecte quan l’adepte demani ajut.

Quan a la societat: hi ha pors, ansietats, sentiments de superioritat/inferioritat,… sentiments col·lectius que alguns líders detecten i manipulen. Un discurs emotiu que et diu allò que volies sentir, et pot il·lusionar encara que es construeixi amb mentides. Parlant del nostre independentisme, el nucli de soca-rel es va trobar amb l’oportunitat que li oferia el tenir un gran control dels mitjans i de l’educació, a banda de molts diners provinents de la corrupció, i en va aprofitar l’oportunitat. Tal com en temps de la dictadura, el franquisme era l’enemic que unia en contra d’ell a una majoria de la societat, els independentistes han divulgat amb èxit que l’enemic  és Espanya: autoritària, lladra, neo-franquista, casposa,… etc. mentre nosaltres som meravellosos. Em poc temps s’ha creat una considerable massa d’adeptes que ara serà molt difícil desanimar-los.

Anem entrant de ple al pessimisme, ell creu que caldran dues generacions o un trauma dolorós com una guerra o un gran empobriment per “des-programar”. La solució serà el xoc amb la realitat. A l’il·lusionat li costa canviar si no hi ha un trauma dolorós que l’afecti directament. Els adeptes (i potser a tots els catalans)  els agrada: fer avui una manifestació demanant sang i fetge i veure demà des del sofà patir als polítics. L’article 155 ha frenat l’augment dels adeptes i podria causar-ne una lleugera disminució, però més aviat reforça les conviccions d’una majoria dels fidels. Tampoc serveix per a desmobilitzar:  ni un discurs racional ni una altra fantasia il·lusionant, doncs qui arriba primer s’hi queda. Els que ara no ho tenen tant be són els polítics perquè ells si saben de que va i ara veuen que l’estat, la UE i la comunitat internacional no els donen suport, i veuen també que perillen la seva llibertat i el seu patrimoni. Però cap d’ells s’atreveix a explicar la realitat ja què els adeptes els titllarien de traïdors i covards, i se’ls emportarien per davant.

Pot haver-hi un conflicte? Aquí no ho sembla, però la UE trontolla i el mon s’enfronta a una gran crisi amb la fi del creixement que cap polític s’atreveix a explicar (si és que ho entén). D’un conflicte a gran escala, armat o no, en pot sortir qualsevol cosa. I tenim, aquí i a tot el mon, una munió de polítics “narcisistes patològics” disposats a jugar amb foc en  unes societats desencantades. La història ens en dona prou exemples d’on això pot portar.

Quan al llenguatge inclusiu, integrador o “hospitalari”. Ell creu que sols el xoc amb la realitat canviarà les coses. Un llenguatge ple d’eufemismes ens permetria enraonar més, però cadascú amb una interpretació diferent del discurs i  de la realitat i el resultat podria ser contraproduent. El llenguatge més útil en aquest cas seria el més clar i concís, que reflecteixi la realitat sense interpretacions duals.

Per acabar, va al·ludir a l’efecte embrutidor de les xarxes socials amb una frase que va atribuir a Unamuno: quan menys llegeixes, més mal et fa allò que llegeixes.

Salut i a mantenir l’entusiasme!

Relatos que aprovechan las emociones

Hoy queremos presentar aqui un esquema simple que nos puede ayudar  entender mejor cómo funciona un “relato” en nuestra sociedad.

Veremos de forma práctica que es un sistema de comunicación de sentido común, no tiene nada de extraordinario, que sabe aprovechar las emociones públicas. Esto no es nada nuevo. También aprovecha las redes sociales. Eso si que es nuevo de verdad.

Últimamente, nos llama la atención cómo algunos “gestores de emociones” llegan a movilizar a mucha gente en poco tiempo. Parece algo mágico. Esta es realmente la novedad del tema

En todo caso, recordemos que aqui nos centramos en temas de sociedad y de cultura, es decir aquello que no es política pero que hace posible la política, los partidos y las administraciones. El poder, en definitiva. Alguien lo tiene que gestionar, no somos nosotros desde aquí. Aquí buscamos aprender qué es lo que condiciona previamente a la política

*****

En primer lugar, os proponemos un simple esquema de relato. Después intentaremos aplicarlo a tres situaciones que afectan a la sociedad catalana en estos años. Como veremos, siempre nos encontraremos con emociones, con redes sociales bien gestionadas, con expertos en comunicación. Veremos también, que no todas las situaciones son populistas o sectarias. Algunas tienen un carácter positivo, mejoran la autoestima de la gente, refuerzan su sentido critico, respetan a las personas implicadas.

Veamos previamente, tres situaciones de nuestra sociedad donde se puede aplicar el relato:

  1. El movimiento de la plataforma para la hipoteca, la PAH.
  2. El movimiento secesionista en Catalunya
  3. El movimiento  para la concordia de la sociedad catalana (ejemplo imaginario)

*****

Veamos pues el esquema de relato , en general. Después lo aplicaremos en cada situación de las mencionadas

El relato en tres tiempos

  1. Primer tiempo. Diagnosticamos   una situación donde muchas personas viven un impacto emotivo que comparten. Este impacto tendrá causas objetivas y constatables, como las que resultan de la crisis económica mundial, la globalización y perdida del trabajo, las humillaciones colectivas.. En muchos casos encontramos personas sin “paraguas emotivo” colectivo, como las asociaciones, sindicatos, iglesias, partidos. En este sentido, padecemos los efectos mundiales de la cultura neoliberal, marcadamente individualista  y orientada al consumo.
  2. Segundo tiempo. Aparece un gestor de comunicaciones que maneja bien las redes sociales. Estas redes llegan también a los que no disponen de internet, a través de algún contacto personal. Estas técnicas incluyen la movilización de enlaces voluntarios que comunican los mensajes. Este gestor inicia su relación con la síntonia emotiva, no con las ideas, que pueden ser muy diversas. Aquí se formula un relato que explica, de forma más o menos imaginativa (se trata de relaciones emotivas) “qué nos ha pasado.”
  3. Tercer tiempo. El gestor propone un objetivo que puede tener o no  una relación lógica con el relato. Vemos casos en que el objetivo pretende justamente olvidar el diagnostico inicial y sus causas. El relato viene acompañado de un procedimiento  que ofrece participación a las personas, de forma visible y pública,  para romper el aislamiento inicial. Estas actividades sirven de refuerzo al discurso del relato. Los pequeños logros que van alcanzando también son factor de refuerzo. Se crea un neolenguaje de grupo para explicar o justificar el relato.

 

****

El relato de la PAH

  1. Primer tiempo. Diagnosticamos una situación social muy emotiva. Al inicio de la crisis mundial , mucha gente deja de pagar la hipoteca, pierde su vivienda. Estas personas pasan por un mal momento económico, pero además sufren moralmente por su fracaso ante la propia familia, los amigos, la sociedad. Se encierran en su soledad.
  2. Segundo tiempo. Un gestor de comunicaciones les propone un relato que sintoniza con las emociones que sufren estas personas, no con sus ideas , comparten su indignación, les explican su historia de otra manera. No se trata de la crisis, les dicen, sino de una estafa de la que ellos son las víctimas.
  3. Tercer tiempo. Les ofrecen un objetivo, recuperar su vivienda, y un método, trabajar en grupo y ayudarse mutuamente en este objetivo. El trabajo será participativo en todos los pasos que comporta, tales como manifestaciones en momentos de desalojos, tramitación de cambios legales, negociación con bancos y ayuntamientos. Lo importante es sacar a los implicados de su aislamiento en el proceso de recuperar la vivienda
  4. Es tan importante el camino como el resultado final. Por esto facilitan a los afectados un relato que les permite recuperar la dignidad perdida. Este relato se refuerza con palabras o expresiones  que todos aprenden a usar para reforzarse mutuamente (neolenguaje)

 

******

El relato del movimiento secesionista de Catalunya

El relato, en este  caso se inicia hace pocos años, hacia el 2012. Naturalmente, antes había existido un sector nacionalista tradicional  y minoritario. Pero este no funcionaba con un relato parecido. Unos y otros sumaran fuerzas en manifestaciones y en votaciones , a pesar de sus diferencias. Recordemos pues, que aqui sólo hablaremos del sector reciente del relato que se pone en marcha en los últimos seis años.

 

Primer tiempo. Los hechos previos a este movimiento se relacionan también con la crisis financiera mundial y  el final de la burbuja inmobiliaria. Se trata de una situación que generó grandes pérdidas económicas entre los especuladores, pero nosotros nos centraremos en  las consecuencias emotivas del suceso.

En Catalunya la especulación habia sido muy intensa. El sector immobiliario tenia muchas posibilidades y la financiación llegaba, como en toda España, por los bancos , pero también por las Cajas de Ahorros. Podemos suponer que estas fueros especialmente activas, ya que , a excepción de la Caixa de Pensiones, todas se arruinaron, diez en total. Una de ellas, en la ciudad de Barcelona,  el resto, repartidas por todas las zonas rurales.

El impacto emotivo tuvo que ser notable. Las Cajas, entidades icónicas en la tradición catalana, habian sido forzadas  desde   la Generalitat pera introducir consejeros de su linea política, es decir, nacionalista. De modo que podemos suponer que la clase media nacionalista rural tuvo  grandes oportunidades y que las aprovecharon. Para más agravio, el rescate de diez cajas catalanas corrió a cargo del presupuesto del Estado español.

No sólo especularon intensamente. Aquellos ciudadanos predicaban que ellos habian descubierto una nueva economia, que la innovación auténtica pasaba por alli. Que los que no especulaban eran unos pobres ignorantes o simplemente pobres.

Naturalmente, no todos los independistas fueron antes especuladores. Seguramente fueron líderes sociales de buena posición económica y amigos en el ayuntamiento, en la caja de ahorros y en la Generalitat, que pilotaba la operación de infiltrar consejeros políticos en todas las cajas catalana, con excepción de la Caixa que se plantó ante esta pretensión nacionalista. Fueros estos líderes los que ganaron mucho dinero con la burbuja especulativa.

Esta montaña rusa que lleva de la euforia a la ruina comportará una vergüenza general de toda una clase social. Pero no podían quejarse a nadie y tenían su propio cadáver en el armario.

Segundo tiempo. Esta humillación se traduce en una indignación generalizada gracias a la acción de los gestores de emociones de la ANC y del Omnium Cultural el relato que se les ofrece cuenta que la culpa de todo la tiene España. “España nos roba” es el mensaje básico. Estamos deprimidos por que estamos sometidos por un Estado que nos oprime. Frente a la emoción post burbuja immobiliaria, agravios históricos. Gran incoherencia en una entorno muy emotivo.

Un relato que encuentra refuerzos en un neolenguaje hecho a medida. Las acciones sectarias de la administración pública de la Generalitat  estimulan el efecto de ambientación

Tercer tiempo. El objetivo propuesto es alcanzar la independencia. A pesar de resultar increíble por muchas razones, el tema cuenta con el aval del Govern i las acciones consecuentes. Pero el empuje principal viene de la indignación, el movimiento emotivo que se refuerza mediante la participación de los adictos a los actos colectivos que se van programando. Todo ello, comunicado a través de redes sociales.

El esquema funciona en las fases de comunicación. Cuando el calendario lleva a asumir la ejecución del objetivo aparecen contradicciones importantes que ya existían pero que no se tenian en cuenta.Contradicciones con el resto de la sociedad, con el sistema legal, con el entorno internacional, con las empresas y con los propios socios políticos. Es una operación de “sociedad” que no había contemplado el paso al mundo político

El neolenguaje del movimiento secesionista

Un buen relato necesita un bocabulario propio. Los gestores de este relato, ANC y Omnium, han producido y difundido unas palabras y expresiones propias, con nuevos sentidos. Nosostros hemos coleccionado una lista de diez páginas con estas expresiones que complementan muy bien el relato separatista catalán. Mucha gente lo ha adoptado sin darse cuenta. Neollenguatge

 

El movimiento por la concordia de la sociedad catalana

Para los que creen que el mundo se mueve por el dinero y sólo por el dinero, la fuerza de las emociones puede parecer algo mágica. Pero la experiencia nos dice que todos nosotros nos movemos bajo este viento, aunque también intentamos activar la inteligencia y el sentido crítico. Pero nuestro entorno nos fabrica emociones cada vez más personalizadas . Gracias a las redes, los vendedores de productos y de ideologías nos calientan las vísceras.  La tentación es grande, no es fácil escapar.

Aquí pues, quisiéramos narrar una historia que no ha pasado pero que podría pasar algún dia. En todo caso, nos puede ayudar a entender mejor lo que nos pasa y lo que nos cuentan otras historias, otros relatos.

Primer tiempo. Hablamos también de la sociedad catalana. El primer tiempo de nuestro relato es una sociedad que ha sufrido la crisis financiera mundial, una burbuja inmobiliaria y numerosas campañas de comunicación financiadas por décadas de corrupción nacionalista. Todo ello , en los últimos años, con nuevas técnicas de comunicación online que aun no sabemos muy bien cómo manejar

 

Esta sociedad tiene hoy grandes tentaciones de ruptura porque no es fácil resistir el sectarismo del propio Govern y el marqueting online independentista. Pero esta sociedad ha resistido y resiste. Los que han levantado banderas de ruptura no han conseguido polarizarnos alrededor de otras banderas antagónicas. Para muchos, nuestra “bandera” es una bandera blanca de reconciliación social. El poder, con todos sus recursos y corrupciones no alcanza la mitad del electorado, está en minoría en sus propias encuestas de opinión

Segundo tiempo. Somos mayoria  los que creemos que el futuro de nuestra sociedad es la reconciliación. Pero una mayoría de diversidades y de tolerancia. Somos una sociedad capaz de resistencia. pero también de empatía con los otros.

Tercer tiempo. Es tiempo de objetivos y de futuro. Nuestro objetivo para toda la sociedad es Barcelona, la gran Barcelona. Este es un objetivo creible y potente. Creible en todo el mundo, potente por sus capacidades demostradas, con una sociedad catalana capaz de resistencia

La gran Barcelona suma el propio municipio y las ciudades metropolitanas donde muchos quedaron  en la exclusión, a las puertas de la ciudad. Los nietos de aquellos que llegaron hace años viven en estas ciudades que  hoy están vivas, que progresan. Ahora todos formamos esta gran Barcelona, el futuro de toda la sociedad catalana.

¿Quién está contra la ciudad ? Aqui hay innovación, convivencia entre diferentes, arte actual, emprendedores, investigadores con proyección internacional . Ellos ya han escogido Barcelona. Nosotros somos capaces de asumir este objetivo social por encima de diferencias políticas. Si hemos resistido todos estos años, superaremos esta prueba. El mundo confía en nosotros

 

La gran Barcelona podria ser el relato que necesitamos, el que somos capaces de construir entre todos.

 

******

En los tres casos vemos que las emociones juegan , en algunos aspectos, un papel decisivo, nos permiten alcanzar objetivos difíciles. Para bien o para mal, funciona asi, en todo el mundo, también hoy.

Recordemos el papel que jugaron en las grandes transformaciones del siglo XX. Hoy contamos con un nueva factor, las redes sociales, capaces de activar estos procesos en menos tiempo. Para bien o para mal.

No vamos a ignorar que también contamos con otro factores. Decimos que nuestras decisiones integran toda la gama. Hay que tenerlo en cuenta, nos guste o no, es asi. Olvidarlo puede traernos sorpresas desagradable, situaciones imposibles de entender dentro de una lógica.

Para decirlo en palabras sencillas. Gracias a las emociones, cuando nos pica el pie izquierdo, somos capaces de dar una patada con el derecho. Sin coherencia. Los que no lo ven, pueden confundir el huevo con la castaña, la emoción con el algoritmo

 

 

Relats que aprofiten les emocions. Nova versió

Avui volem proposar-vos un esquema simple que ens pot ajudar a entendre com funciona un “relat” dins de la nostra societat.

Veurem que es un mecanisme de comunicació de sentit comú, res extraordinari, que sap aprofitar les emocions publiques, res de nou, i les xarxes socials. Això si que és nou.

Ara ens crida l’atenció com alguns “gestors d’emocions” arriben a mobilitzar molta gent en poc temps. De fet, aqui es on trobem la novetat.

En tot cas, recordem que aqui només parlem de societat i de cultura, es a dir, d’allo que fa possible una politica, uns partits politics, una administració, uns liders del poder. No parlem doncs de l’exercici del poder ni de politica, sino dels condicionants previs que fan possible una politica determinada.

*****

Primer us proposem un esquema de relat i després intentarem aplicar-lo a tres situacions que afecten la societat catalana dels ultims anys. Com veurem, sempre trobarem emocions, xarxes socials, gestors de la comunicació… En canvi, no totes les situacions son populistes o sectaries. Algunes tenen un caracter positiu, milloren l’autoestima i reforçen l’esperit critic de la gent implicada.

Us anticipem tres situacions de la nostra societat on es pot aplicar el relat:

  1. El moviment de la plataforma per la hipoteca, la PAH
  2. El moviment secesionista a Catalunya
  3.  El moviment per la concordia de la societat catalana (exemple imaginari)

*****

Us presentem doncs el nostre esquema de relat, en general. Després l’aplicarem a les tres situacions esmentades més amunt.

  1. Primer temps. Diagnostiquem una situació social molt emotiva.Veiem que s’han produit fets recents que han afectat  la societat  de forma transversal, amb independencia de les opinions politiques previes. Les persones implicades no formen part necessariament d’una asociació ni partit politic. Socialment son poc actives, en molts casos, son de tendencies individuals (impacte del neoliberalisme actual). Son persones amb poques defenses emotives
  2. Segon temps. Un gestor de comunicacions (xarxes socials) proposa  un relat que sintonitza amb aquestes persones. Aqui es tracta de sintonitzar amb les emocions, no amb les idees. Comparteixen la seva indignació contra alguns que potser tenen relació amb el seu problema. Però també trobem casos que no  hi tenen cap relació.
  3. Tercer temps.Els mateixos gestors proposen un objectiu facil de definir, simplista, i programen activitats publiques que ofereixen alguna forma de participació. Aixi es reforça la sintonia. L’objectiu pot tenir relació amb la causa original de   la seva emoció, pero potser no en te cap o molt poc. S’ofereixen paraules o expressions propies (neollenguatje) del nou moviment i que reforçen el relat.

******

Veiem ara com apliquen aquest esquema diversos actors socials.

La PAH

Primer temps. La crisi mundial frena la producció del pais i molts comencen a perdre la feina. En primer lloc els mes febles, molts d’ells son originaris d’altres països.

Com que no poden pagar els terminis de la hipoteca del seu pis acaben al carrer. En general, son gent no asociada , sense partit o sindicat, amb pocs contactes.

Dificilment trobaran aliats en el seu conflicte amb els bancs, que tots comparteixen un sistema legal abusiu i coordinat. No trobaran a la societat qui els hi faci costat en front d’un enemic tant potent.

Aquesta gent pateix, apart d’un problema economic, un impacte emotiu que els an.nula. No seran capaços de reaccionar ni sols ni en grup. No s’indignen encara.

 

Segon temps. En la segona fase del proces, la PAH els ofereix una resposta. En primer lloc, els ofereix comprensió i sintonia a  les seves emocions. Ara començen a viure la seva indignació.

També els hi ofereix un relat diferent. “Això no és una crisi , és una estafa.” D’aquesta manera entenen la seva realitat d’un altra forma. Els hi havien dit que havien viscut per damunt de les seves possibilitats

 

Tercer temps. Ara els hi proposen objectius: recuperar el pis, ajudar als altres que estan  en la mateixa situació. La PAH els hi ofereix treballar en grup per ajudar-se mutuament i recuperar la seva autoestima. A partir d’aqui, inicien accions participatives de defensa dels desnonats, campanyes de promoció de noves lleis, recurs als tribunals espanyols i europeus.

Comencen a obtenir resultats i el grup es reforça. Aqui les xarxes socials serveixen per a organitzar els monitors o gestors de diverses ciutats que comparteixen el mateix metode.

 

El moviment secesionista de Catalunya i l’ANC

Quan parlem del moviment secesionista, trobem els que es mobilitzen amb el nou relat, pero recordem que tamben s’hi sumaran els nacionalistes tradicionals que no responen a aquest esquema pero que saben aprofitar el motor pro independencia que surt al carrer També aprofitaran el suport de la administracio publica de la Generalitat en la mateixa linia.

Pero nosaltres només parlarem aqui del moviment del “relat”que es posa en marxa en els darrers cinc anys.

 

Primer temps. Els fets previs a aquest relat, també tenen relació amb la crisi mundial. Ja sabem que aquesta crisi te consequencies economiques negatives per a moltes persones. Pero nosaltres parlem aqui de  la situació emotiva que se’n va derivar.

La crisi a Catalunya es produeix al final d’una etapa d’especulacions financeres, especialment en la construcció. En aquestes accions participen moltes persones, sobretot de classe mitjana, que descobreixen una forma d’enriquiment fàcil i ràpid, al seu abast, gràcies als s crèdits hipotecaris de caixes i bancs, i als contactes molt especials que tenen amb aquestes entitats.Estem parlant, és clar, de persones notables a cada població, amb bons contactes amb la caixa local i amb el partit del govern nacionalista de Barcelona. La dimensió d’aquesta operació es tan gran que deu caixes d’estalvis catalanes fan fallida i nomes en quedarà una. A la ciutat i al camp, la classe mitjana especula massivament.

Les conseqüències son fàcils d’imaginar si parlem de diners. La majoria en va guanyar molts, quan molts patien la crisi , només al final s’han d’apuntar algunes pèrdues. Però les pèrdues dels bancs i caixes no les paga el client , les pagarà l’Estat, es a dir, les pagaran els ciutadans, no els especuladors.

La pregunta ara és: quin impacte emotiu pot deixar aquesta muntanya russa, que els porta a la ruïna de les caixes catalanes després d’haver viscut anys guanyant diners sense treballar, donant lliçons d’economia a amics , parents, fills?…El cas es que  ara no es poden queixar a ningú. Ara la seva genialitat esdevé la seva vergonya: això s’amaga a casa. Tenen un cadàver a l’armari.

Segon temps. En una segona fase vindrá la indignació. Però no contra els bancs ni les caixes . Algú, un gestor d’emocions via xarxes locals proposarà als liders locals endeutats un cap de turc… que no cal que tingui a veure amb la seva pròpia historia. Algú els hi ofereix sintonia amb el seu quadre emotiu, sense cap menció amb el cadàver que tenen a l’armari. Ara es el moment dels sentiments anti espanyols, dels greuges històrics que sempre hem patit en aquest país…Els liders repeteixen els slogans. Molta gent de la seva població, de bona fe, ignorants de les seves operacions financeres, els escoltarà i els hi farà cas. Els promotors de la idea son els notables de la seva comunitat avalats per la Generalitat

 

La continuació de la historia es doncs facil a partir d’aqui. Es sorprenent, tanmateix, pels que no formen part d’aquest relat, com arriben a fer el salt de la seva especulació inmobiliaria al greuge historic. El salt que fan tantes persones, tot perdent de vista  el sentit critic. Ara es hora de les emocions. Només cal dir i repetir “…la culpa de tot el que ens passa la tenen…” o també   ” Espanya ens roba”, avalat per alguns economistes.

Els gestors els ofereixen aquest relat avalat per historiadors i un neollenguatge idoni per a explicar-lo de forma ben definida.

Tercer temps.  L’objectiu propossat es la independencia de Catalunya. La colectivitat el pot trobar creible per que compten amb declaracions i accions del propi Govern autonomic. Però el protagonisme del objectiu el tenen els proppis participants, amb sortides al carrer massives i ben coreografiades que reforça el sentiment de pertinencia al grup.

Fins aqui , l’esquema funciona i la gent l’accepta amb entusiasme i fidelitat. Però, més enllà del relat comunicatiu, quan el calendari els porta a l’execució de l’objectiu, la independencia, apareixen contradiccions importants amb la resta de la societat, amb el sistema legal, amb l’entorn internacional, amb les empreses, amb els propis socis politics de l’operació. Molta gent a Catalunya no hi estarà d’acod. Sembla que el pas de la societat a la politica no està ben coordinat.

 

El moviment per la concordia de la societat catalana

Pels que creuen que el mon es mou pels diners i només pels diners, la força de les emocions pot semblar una mica magica. Tanmateix, la nostra experiencia ens diu que tots nosaltres ens movem sota aquest vent, tot i que de tant en tant mirem d’activar la inteligencia i el sentit critic. Pero el nostre entorn ens fabrica emocions a la mida. Gracies a les xarxes, els venedors de productes i d’ideologies ens escalfen els sentiments cada dia i de forma personalitzada. La tentació es gran  i anem  aprenent a mirar cap un altra banda.

Aqui doncs, ens volem explicar una historia que no ha passat, pero que podria passar, com les altres dues. Ens pot ajudar a entendre millor allò que ens passa.

Primer temps. També parlem aqui de la societat catalana. El primer temps del nostre esquema es una societat massegada per operacions de comunicació finançades amb diners de corrupcions nacionalistes que funcionen des dels anys 80, amb una crisi mundial economica i cultural , i, ultimament amb unes tecniques de comunicació online que encara no sabem controlar.

Aquesta societat  te grans tentacions de ruptura per que no es facil resistir al sectarisme del propi govern i a les campanyes d’empreses de marqueting online. Pero aquesta societat resisteix.  Els que han aixecat les banderes de  ruptura no han aconseguit polaritzar-nos al voltant d’una bandera antagonica. Per a molts, la nostra es una bandera blanca. Reconciliació. El poder, amb tots els seus recursos i corrupcions no supera la meitat del electorat, esta en minoria a les enquestes que fan ells mateixos.

Segon temps. Molts creuen que el futur de la nostra societat es la reconciliació: som majoria. El nostre relat ens diu que, malgrat totes les dificultats, i d’una forma gairebe increible, la nostra societat ha resistit. No hem caigut en la trampa facil de la polarització, de la emergencia d’un altra nacionalisme. No hem aixecat un altra bandera. La reconciliació social és la resposta més aceptada.La majoria s’inclina per un model federal.

Tercer temps. Ara nomes cal que ens centrem en un objectiu creible i potent, una objectiu per la nostra societat tota sencera. Bo per a tots, no pel 50% mes u.

El nostre objectiu, el de tots, es Barcelona. Encara mes, la gran Barcelona. La gran ciutat que suma el propi municipi i les families que van arribar de tot Espanya els anys 60 i 70 i que avui ja tenen nets i que algu havia volgut deixar a la porta de la ciutat de tots. El progres de les ciutats de la gran Barcelona en dona credit.

La Barcelona gran es un futur per tota la societat catalana. ¿Qui está contra de la ciutat?Tenim innovació, convivencia amb els diferents, creació artistica, emprenedors amb projeccio internacional. El mon creu en Barcelona, la gran Barcelona, potser més que alguns de nosaltres.

Parlem d’una Barcelona que rebutja el centralisme, que pensa en clau federal per a sumar amb les ciutats del seu entorn, per a compartir els avantatges de la ciutat, la cultura, la innovació, la recerca, el treball

Nosaltres som capaços d’asumir aquest objectiu social, mes enllà de tactiques politiques. Una societat com la nostra, capaç de respondre a les pressions d’quests ultims anys te la credibilitat per a assolir aquesta victoria que ens portará cap a la reconciliacio que volem

La gran Barcelona podria ser el relat que ens cal, el relat que som capaços de contruir entre tots.

******

En els tres casos, veiem que les emocions juguen avui un paper decisiu en la vida publica de les societats i en el seu impacte politic. Ho constatem a tot el mon.

Sempre s’havia donat,podem constatar emocions en els grans esdeveniments del segle XX. Avui s’hi afegeix un nou  fet: les xarxes socials tenen una gran potencial per activar processos emotius. Tenen capacitts inedites per a analitzar situacions emotives i per a personalitzar de forma eficaç les accions de comunicació. Això val pel be i pel mal, ja ho hem vist

Això ho podem entendre pero a la practica ens costa de creure. No es tracta d’ignorar altres factors, com els diners, i altres formes d’acció personal que valoren la reflexió, el sentit critic, el raciocini, els valors. Les emocions formen també part d’aquest pastis que es la vida de les societats. Apareixen quan no ens ho esperem i de maneres increibles.

Per a dir-ho en paraules senzilles, gracies a les emocions, quan ens pica el peu esquerre podem respondre amb un cop de peu amb el dret. Sense logica. Els que no ho entenen potser confonen l’ou amb la castanya, o l’emoció amb l’algoritme.

Avanzamos en la niebla pero con brújula

Me encantó esta idea. La aprendí de Javier Marías la semana pasada

En una charla que dio en Sant Cugat nos explicó que vale la pena leer libros de ficción,

como los que él escribe. Tal como lo entendí, la ficción nos ayuda a salir de una jaula

que nos fabricamos con las rutinas mentales del dia a dia.

Con la ficción, exploramos posibilidades inéditas , nos escapamos de  las jaulas

que nos fabrican los del marketing comercial o político.

 

Habló también sobre cómo escribe él sus novelas.

A diferencia de otros autores que no empiezan a escribir páginas si no tienen

la narración en esquema previo, como una especie de mapa, él arranca a escribir sin

saber lo que va a pasar. Su paisaje está lleno de niebla.

Él dispone de una brújula para orientarse. Una orientación que sólo le da

la temática en términos genéricos: por ejemplo, tratará de la amistad

entre dos hombres.

Y asi, la historia va saliendo

 

Salí muy contento por haber encontrado alguien que vive en la niebla

y que , a pesar de todo, no se queda en casa. Sale al campo y va descubriendo.

Sabe hacia donde va pero no sabe lo que encontrará.

 

En los tiempos que vivimos, puede ser una buena forma de vivir y de

pensar. Creo que podemos decir que en Gent Creativa hacemos también algo asi.

Ahora sabemos que no lo hacemos  porque somos ignorantes o desordenados.

Ahora sabemos que puede ser una buena forma de avanzar y de no quedarse en casa

llenos de perplejidad ante el caos.

Gracias, Javier Marias

Neo llenguatge i “procés”

Un recull fet a Gent Creativa (ni filólegs ni politolegs) per a entendre als que parlen del proces, des de dins i des de fora:

Neollenguatge

En Nestor  ha recollit paraules que el propi ANC ha promocionat. Altres paraules han començat a connotar nous significats. Molta gent els ha adoptat.

També ha recollit paraules de publicistes que es miren el procés des de fora o amb sentit critic. tot plegat diu molt dels temps que estem vivint

No obedezcas con anticipación

Os traemos hoy un librito muy potente. Son 20 consejos que nos da un historiador norteamericano, Timothy Snyder que conoce bien la historia de Europa en el siglo XX, que reflexiona sobre los errores de mucha gente que , tal vez sin saberlo, de buena fe, hizo posible la toma del poder por dictaduras nazis, comunistas o nacionalistas ( guerras balkánicas)

Nuestro autor escribió pues estos 20 avisos pensando en sus conciudadanos y en el gobierno que tienen hoy en Washington. Les dice: no hagamos las tonterías que ya hicieron los europeos en el siglo XX

Así que, hoy creo que nos podemos aplicar también nosotros estos consejos que él ha resumido en un librito. Vale la pena comprarlo “Sobre la tiranía” se encuentra en catalán  en Destino, 2017. De todas manera, os daremos un extracto en los próximos Gent Creativa. Veréis que vale la pena. Aquí va el primer consejo que nos da la historia:

N.1. No obedezcas con anticipación

Aqui el autor cuenta cómo la sociedad europea hizo de forma espontánea lo que el futuro dictador pensaba imponer. La gente adivinó qué les iban a ordenar y se anticiparon a hacerlo, lo que facilitó muchísimo el trabajo a Hitler, a Lenin y a los balkánicos. Evidentemente, la responsabilidad de estas personas anónimas fue muy grande.

Basta por hoy. El librito lleva una frase en el inicio que hace pensar: “En política, ser engañado no es un excusa”. Leszer Kolakowski

Navegador de artículos

A %d blogueros les gusta esto: