gentcreativa

Historias de proyectos y experiencias que fomentan la innovación social, mediante emociones, cooperación y participación en un grupo.

Nos llega un comentario sobre los relatos

Esto nos comenta Pascal:

La nova comunicació ha potenciat la emoció, el missatge emocional té premi, en detriment del missatge reflexionat, que no en té, o en té poc. Tenir audiència passa per les emocions més barrueres. Tothom s’apunta a la orgia, inclosos els mitjans i professionals. Això probablement anirà canviant, a mesura que es prengui consciencia del mal que fa.

El relat es fa servir des de temps inmemorials. El cinema va servir als EUA per definir el seu relat de país, assentat en el western. Sobre el western s’assenten valors com la llibertat, la terra de les oportunitats, el “yes, we can”. Els soviètics també van fer servir el cinema per cohesionar el comunisme. Un exemple és la pelicula “El cuirassat potemkin”

Un relat assentat sobre emocions només es pot rebatre des d’un altre relat, amb noves emocions, el qual no ha de xocar amb sino que ha de ser fresc i nou, genuí. El ciutadà de cultura mitjana o baixa intuirà que les emocions que li ofereixes li són favorables i que pot anar oblidant suaument el relat anterior. El ciutadà de alta cultura verificarà que les emocions del relat son fidels al projecte polítc que hi ha al darrera.

La comunicació divideix la ciutadania en tres grans blocs:
Baixa cultura: no llegeix cap tipus de llibre, veu la televisió. Posa la emoció pel davant de la reflexió
Mitjana cultura: Veu la televisió però també llegeix continguts de baix nivell (revistes, diaris senzills, etc…) Alterna la reflexió i la emoció.
Alta cultura: Llegeix documents amb continguts complexos, vocabulari elaborat, anàlisis crítics. Veu audiovisuals de qualitat. Posa la reflexió per davant de la emoció.

El projecte “Barcelona” de Gent Creativa

Adjuntem un document de treball de Nestor que en unes deu pàgines reuneix els ingredients més significatius del que fem a Gent Creativa sobre aquest tema. És una mica llarg, pero no hi ha palla. Molts llibres que caompreu a les llibreries no tenen tant contingut.

***

 

Barcelona, sempre Barcelona

Totes les grans ciutats tenen el mite de la seva creació, una història o llegenda que arrenca del món antic, dels deus i dels homes, de sants i màrtirs, de croades i de setges.

Atenes, Troia, Cartago, Roma, Alexandria, Bizanci… Barcelona !!Barcelona també es forneix d’un mite, fundada ni més ni menys que per Hèrcules… (1)

 

Però en el nostre relat, el que ens interessa és identificar la Barcelona del segle XXI, el mite d’aquesta ciutat avui, que assegura que malgrat crisis, conflictes, desatenció, veure’s immersa per conflictes identitaris, d’emocions i …, com un vell elefant segueix el seu camí en una inèrcia positiva i emprenedora amb vida pròpia, mes enllà dels encerts dels seus governants, de la manca d’un projecte ambiciós i integral, no sotmès als cicles electorals ni als vaivens de la política de Catalunya i d’Espanya.

 

I la gent, la societat pròpia i forastera, segueix captivada i atreta per la màgia d’aquest mite intangible

 

Nosaltres estem entossudits en escriure el nostre relat de Barcelona, sense entrar en competència amb polítics i setciències de tota mena que construeixen i divulguen amb molts més recursos allò que creuen que és i hauria de ser la ciutat.

 

Tothom s’omple la boca de paraules, Barcelona no te projecte, Barcelona necessita uns altres Jocs Olímpics o una Exposició Universal, Barcelona morirà menjada pel turisme,

 

El nostre relat de la ciutat el construirem a partir de l’esquema / teoria dels relats de GC/SG

 

  • 1) Diagnostiquem o establim un punt de la situació de la ciutat. Ara i aquí. Tot i reconèixer la importància de la història, d’on venim, del camí recorregut, ens volem centrar en el moment actual, com esta Barcelona, el paper que juga, el camí que traça, el seu rol social i territorial…

 

  • 2) Connectem amb la ciutat, amb els seus ciutadans, les seves necessitats, desitjos, emocions, somnis i utopies. La gent te iniciatives, algunes son idees que no passen del paper o l’imaginari, d’altres apostes i projectes que es posen en marxa, que fan avançar la ciutat, la gran metròpolis, el país.

 

  • 3) Proposem un camí, un objectiu, fàcil d’entendre i socialitzar, en el que tothom s’hi pugui sentir partícip i actor. En el pitjor dels cassos, tothom és company de viatge !!

 

 

Proposta de relat BCN

 (1 punt situació)

A.1) Ens trobem en un contrasentit, una dualitat decebedora, però alhora estimulant i alliçonadora. Entretant els governants i polítics que haurien de governar Catalunya i Espanya s’entretenen en mantenir la paràlisis i el conflicte, Barcelona, la capital d’aquest país, la ciutat emprenedora més enllà de lideratges i polítiques, manté el lideratge i estira del carro d’aquest país a traves del món real, de les coses tangibles, de les accions, activitats, idees, projectes, de l’economia i l’emprenedoria en tots els àmbits.

 

Barcelona, que també forma part del grup de ciutats del C40, te un recorregut propi i manté intactes els seus atractius, valors i dinàmiques, malgrat tot !!

 

Un país en el que s’ha generat un conflicte populista, identitari que ha anat radicalitzant posicions, generant fractures i divisió de la societat en dues meitats (independentistes i la resta o constitucionalistes).

 

En aquest conflicte s’ha posat de manifest el contrast entre la població urbana de les grans ciutats, més cosmopolita i plural (sobretot en el cas de Barcelona i la seva regió) i la societat d’origen rural reivindicadora d’un model més ètnic, beneficiada i culturitzada durant dècades per la política nacionalista conservadora (pujolista).

 

Així, el conjunt de Catalunya el formen a l’entorn de 7,5 milions de persones, de les quals en l’àmbit metropolità de Barcelona s’hi apleguen 4,7. No cal dir que la ciutat estricte amb 1,6 milions de ciutadans aplega i gestiona una societat de a prop del 65 % de Catalunya i amb una forta influència i referent de lideratge sobre el conjunt del país.

 

I en aquest context de situació de paràlisis institucional, la ciutat de Barcelona emergeix com una illa, com un vell elefant, imparable, amb una sèrie de punts forts propis, més enllà de les polítiques de la ciutat i dels governs autònom i central. La ciutat emergeix i atrau i funciona amb una inèrcia imparable i amb una capacitat emprenedora de la seva societat civil, que és un dels seus capitals més estimables.

 

Molts agents, institucions i persones son conscients per activa i per passiva d’aquesta inèrcia i dinàmica, i aprofiten aquest marc per continuar proposant i actuant amb iniciatives innovadores…

 

…un reguitzell de iniciatives que continuen i d’altres que s’originen de la ma de persones i d’empreses que veuen aquest potencial i que no esperen a que els vinguin a buscar o a que es creïn les condicions idònies per desenvolupar els seus projectes…

 

L’administració actual de la ciutat ha fet i esta fent una bona feina per resoldre el dia a dia, les necessitats socials de la població. Però s’ha mogut amb menys habilitat en el segment de l’activitat econòmica dels grans projectes empresarials i financers.

 

Li cal amb urgència definir un projecte d’envergadura que aglutini tantes iniciatives positives i constructives com s’estan donant, i que miri a curt, mig i llarg terme. Cal bastir un horitzó per somniar i engrescar la ciutadania i arrossegar el país !!

 

 

A.2) Tenim un mite, una llegenda, una història, un relat recent i una realitat (avui, ara i aquí !!)

Però no perdre’m el temps en històries i partirem d’allò més recent, del que ara tenim, on estem, les dinàmiques de ciutat que es produeixen, auscultarem a la gent, a la gent que no especula o que no es fa la víctima, sinó a la gent emprenedora que es mou i fa coses en tots els àmbits, petites coses o grans projectes. Gent a qui la ciutat els emociona i que hi projecten amb il·lusió els seus “projectes” i els seus somnis.

 

Una cosa tan senzilla com un lloc per viure i treballar en el que els projectes i els somnis poden ser possibles !!

 

 

A.3) En un país de 7,5 milions de persones, entre 4 i 5 milions viuen entre la ciutat, l’àrea metropolitana i la regió de Barcelona.

Allò que es produeix en aquest àmbit és el que lidera, projecta i arrossega a la resta del país. (o així m’ho sembla, o així hauria de ser !!).

Barcelona es cobejada per polítics, per tots els polítics que la volen fer seva per liderar el seu projecte, conscients que s’hi “tenen” Barcelona, tenen tot el país a la butxaca !

Barcelona, feliçment, es deixa estimar però te vida pròpia.

Quan viatgem terra endins i veiem el pa que s’hi dona a les ciutats de l’interior, pobles i viles que sumats els seus habitants amb prou feines arriben al 30 o 40 % de la població, però amb posicionaments ruralistes i carlins (?), ens alegrem del paper que juga Barcelona, universal i transversal, integrador, ric de diversitat, mirant més enllà en lloc de mirar-se al melic, agermanant-se i anant de bracet amb altres grans ciutats d’Europa i del món i reivindicant el seu protagonisme en un món / una societat cada cop més urbana.

 

A Catalunya i nogensmenys a Barcelona, quan els polítics, administració i institucions no tenen o no lideren determinades iniciatives pròpies d’una gran metròpolis emprenedora, la societat civil, associacions, promotors i líders econòmics, socials i culturals, existents o constituïts ad hoc, generen estructures i dinàmiques paral·leles per no perdre pistonada, per no quedar descavalcats del capdavant del progres i la millora de la societat.

Si ni l’Ajuntament, ni la Generalitat tenen un projecte propi o estan mancats d’idees, aquestes surten / eixint en el si de la pròpia societat. (2)

 

 

(2 Els ciutadans s’empoderen / protagonistes)

Passen coses en diferents àmbits (les peces del puzle), però no s’emmarquen en un projecte compartit de ciutat; ningú les relaciona i les cohesiona, transformant-les en un relat actual que es projecti en el futur (curt, mig i llarg terme), en un projecte engrescador de ciutat.

 

Si volem fer grans coses primer n’hem de resoldre algunes de bàsiques: que la gent pugui menjar a diari i dormir sota sostre, rebre atenció mèdica, treballar o tenir un subsidi que li permeti viure amb dignitat.

Així doncs si parlem d’agendes econòmiques, d’innovació, mediambientals o tecnològiques per posar un exemple, abans o simultàniament haurem de parlar i garantir agendes socials.

 

L’èxit, aquesta inèrcia de la ciutat, es que no esta perdent el temps en temes polítics o identitaris sense ignorar-los. La ciutat es reflex del món, és reflex d’una Babel amb totes les seves diversitats —immigrants, turistes, estudiants, investigadors i professionals, emprenedors—, la reunió de tota aquesta diversitat de procedències juntament amb els ciutadans locals genera un potencial i una riquesa que son part d’aquest èxit, d’aquesta inèrcia positiva i no planificada.

 

(3 Un camí, un objectiu, un somni…)

Així doncs, què esta passant i cap on anem.

Resulta que parlem del que parlem a nivell de iniciatives, de fòrums on es reuneixen les principals ciutats, on es debat el futur tecnològic, del rol que les grans urbs juguen i jugaran en el futur…, Barcelona ja hi és !! Però no es produeix la “xispa” / l’espurna que connecti totes aquestes presencies il·luminant un model i un projecte de ciutat engrescador i líder en l’àmbit del propi país i a Europa.

 

Una idea seria formar tallers-laboratori de caràcter transversal, on d’una manera creativa i sense límits, la gent que hi participes (diversa: treballadors, professionals qualificats, artistes de totes les disciplines, investigadors, escoles de negoci, metges, immigrants…), dissenyés i proposés un model de ciutat metropolitana, a la mida del context i realitat on Barcelona s’insereix, però incorporant aquelles iniciatives i programes que aglutinen el fòrum de ciutats capdavanteres (C40) …

 

                                                                                    **** 

 

Llistat d’esdeveniments i àmbit de procedència i de incidència:

  • Mobile World Congres
  • Primavera Sound (festival que ha convertit Barcelona en la capital mundial de la musica contemporània de qualitat, La Vanguardia 4.06.18)
  • Sónar, festival de música i arts, una referencia internacional i un identificador de la ciutat com una manifestació creativa més enllà de la música.

 

(2) Llistat de iniciatives per Barcelona:

  • Quadern Vanguardia: Idees per rellançar Barcelona (17.03.2018)
  • Barcelona Global

Barcelona Global es una asociación privada, independiente y sin ánimo de lucro, formada por 146 de las empresas, centros de investigación, emprendedores, escuelas de negocios, universidades e instituciones culturales, y más de 800 profesionales que quieren hacer de Barcelona una de las mejores ciudades del mundo para el talento y la actividad económica.

La asociación también cuenta con una red de 78 socios que viven y trabajan fuera de España, y un 20% de socios internacionales que han escogido vivir y trabajar en Barcelona.

Barcelona Global promueve y lidera proyectos para atraer talento y negocio; está comprometida con iniciativas que impulsan sus socios y les da soporte para que tengan éxito, y moviliza a sus socios para identificar retos y proyectos para la ciudad en las áreas de Emprendimiento y Competitividad, Investigación y Conocimiento, Cultura, Turismo e Impacto Social.

Modelo de ciudad: Entendemos Barcelona como una ciudad cosmopolita, inclusiva, tolerante, próspera y responsable.

Voz independiente y civil: Aspiramos a trabajar fielmente para ciudadanos dispuestos a comprometerse con una ciudad mejor, independientemente de su ideología política. Aseguramos nuestra independencia del gobierno y no recibimos apoyo financiero público.

Colaboración público-privada: Las ciudades que prosperan son aquellas en las que el gobierno y la sociedad civil están alineados. Por este motivo, creemos en las colaboraciones público-privadas como herramientas de gestión para el desarrollo de objetivos a largo plazo y de interés público.

Responsabilidad social: En Barcelona Global creemos que las ciudades progresan por el compromiso de la sociedad civil y empresas con el desarrollo sostenible.

Orientación a la acción: Procuramos transformar las ideas de nuestros socios en proyectos tangibles y sostenibles mediante nuestros esfuerzos conjuntos. Por ello, “Fem que passi / Make it happen” es nuestro lema.

Transversalidad: Barcelona tiene ante sí la oportunidad de prosperar simultáneamente en muchas áreas: desde la investigación a la cultura, pasando por el turismo o el emprendimiento y el impacto social. Es clave una acción transversal que englobe a todos los sectores de la ciudad para poder alcanzar el éxito colectivo.

 

****

Notes:

(1)    Hèrcules i la mitologia fundacional de Barcelona

Un dels llegendaris fundadors de la ciutat és el mitològic Hèrcules i la seva Barca nona, la novena barca que, segons la mitologia fundacional, va naufragar a les costes de la muntanya de Montjuïc.

Associat al Melqart fenici, el culte a Hèrcules fou de gran importància a les costes mediterrànies durant l’antiguitat i es van erigir molts temples en el seu honor. Val a dir que sembla que això d’Hèrcules és més aviat un sobrenom, un títol, com “Duce” o “Kaiser” i que a l’antiguitat, hi havia reis que adoptaven aquest títol.

De fet, molts historiadors, quan es refereixen a la fundació de Barcelona per Hèrcules, no li atribueixen a l’heroi mitològic registrat pels grecs a partir del segle VIII ANE sinó a un personatge històric del segle XVIII ANE (abans nostra era), un tal Hèrcules Libi que va venir d’Egipte.

 

Hèrcules, mitològic o no, tebà o libi, grec o egipci, sens dubte ha deixat una forta petjada a la cultura dels pobles del Mediterrani. Barcelona, per exemple, és plena de referències a Hèrcules: al costat del carrer Paradís trobem el carrer d’Hèrcules, tot i que comenta l’historiador Jeroni Pujades al 1609 que al carrer Paradís se li deia d’Hèrcules

 

No oblidem que la ruta hercúlia era en temps remots el que des dels romans és la Via Augusta. També Antoni Gaudí va dedicar una font a l’heroi al Palau Reial de Pedralbes i la concepció dels Pavellons Güell són una clara al·lusió als treballs d’Hèrcules.

 

Per arrodonir, del segle XVI es conserva una inscripció a la façana mutilada de l’Ajuntament, tocant a l’actual carrer d’Hèrcules, on s’indica Barcino ab Hercule condita, és a dir, “Barcelona, fundada per Hèrcules”. I després de les excavacions efectuades per l’arquitecte Antoni Celles al que havia estat nombrat temple d’August, el re nombrat arquitecte corregia el títol de la memòria del temple titulant el manuscrit: “El Colosal Templo de Hércules que se halla en Barcelona”.
****

 

‘If mayors ruled the world’ // Benjamin Barber, (Carles Capdevila 2004)

D’aquí la proposta d’un Parlament mundial d’alcaldes.

Un Parlament mundial d’alcaldes canviaria la democràcia. Podrien treballar amb una plataforma virtual que permetés que els alcaldes, des dels seus despatxos, es trobessin amb alcaldes de la resta del món. I que una vegada a l’any poguessin viatjar i conèixer-los per connectar-hi personalment.

Quines ciutats representen la seva idea de ciutat estat? En té una llista?

Busco ciutats que pensin en termes de regions metropolitanes. Una de les ciutats amb què hem estat treballant és Amsterdam, amb l’alcalde Eberhard van der Laan, amb qui ens hem trobat moltes vegades. Londres, evidentment. Tot i que estic intentant que les grans ciutats, com Londres, Nova York i Tòquio, no siguin les dominants, perquè sovint l’ideal són ciutats com Barcelona, Amsterdam, Hamburg i Varsòvia -amb l’alcaldessa Hanna Gronkiewicz-Waltz, que hi està molt interessada i que també va ser a Medellín-, ciutats mitjanes, no de 10 o 20 milions de persones, sinó d’1, 2 o 3 milions. Barcelona té la mida perfecta.

Coneix bé Barcelona?

Hi he estat vuit o deu vegades, i li tinc molt d’afecte. M’encanta ser aquí. Vaig tenir una reunió productiva amb Xavier Trias, gràcies a Vicent Guallart. Barcelona és el centre d’una gran nació, la catalana, però alhora és una gran ciutat multicultural -hi ha 200.000 asiàtics i 250.000 africans-, i l’alcalde ha de gestionar totes dues coses. Barcelona és una ciutat model pel que fa als reptes i les possibilitats. Tendim a pensar sempre en les grans capitals, com Caracas, Buenos Aires o Madrid, però ciutats com Barcelona, o Bilbao, o València, són interessants, representen el tipus de ciutat on la majoria de gent viu.

 

****

Smart Cityes / Informe de Barcelona Activa, 2013

Smart City (ciutat intel·ligent) és el terme que defineix el nou model de ciutat que integra iniciatives orientades a millorar la sostenibilitat mediambiental i econòmica, així com la gestió eficient dels seus serveis, amb l’objectiu de millorar la qualitat de vida de les persones i permetre, a llarg termini, una reducció de la despesa pública. Per fer-ho innova, per exemple, en els materials, recursos i models emprats, buscant la màxima integració i connexió entre les infraestructures i serveis de la ciutat. Per tant, utilitza de manera intensiva la tecnologia. El fet que els projectes Smart Cities afectin el desenvolupament d’infraestructures i serveis d’una ciutat, el converteix en un sector transversal que abasta activitats tant diverses com l’energia, l’aigua, el transport, l’urbanisme, la recollida de residus, l’ensenyament o la salut, a més de les TIC, entre d’altres.

 

Barcelona ocupa la vuitena posició en el rànquing europeu de ciutats intel·ligents, després de Copenhaguen, Estocolm, Amsterdam, Viena, París, Berlín i Londres3 . I la primera posició entre les ciutats espanyoles; a Barcelona la segueixen, per aquest ordre, Santander, Madrid, Màlaga i Bilbao4 .

 

Per tant, la ciutat està en una bona posició per seguir desenvolupant-se com una Smart City i s’espera que , en els propers anys, pugui generar ocupació i negoci en sectors i àmbits tant diferents com l’energia, la mobilitat, l’urbanisme, el comerç, la sanitat, l’educació, les infraestructures, la informàtica, l’electrònica, la mecànica o el medi ambient. D’altra part, Barcelona compta amb el lideratge del City Protocol Society la primera aliança de ciutats, empreses i organitzacions diverses en la qual participen 33 ciutats. A més a més, el fet que Barcelona aculli el 2013 una tercera edició del “ Smart City Expo and World Congress” que se celebrarà en el marc de la “World Sustainable Mobility Week”, coincidint amb el saló més important del vehicle elèctric i amb la quarta edició del saló internacional de la indústria ferroviària, el BcnRail, afavorirà el posicionament de la ciutat. Finalment, a nivell més global, la creixent concentració de població a les ciutats i la necessitat de gestionar-les de manera eficient i sostenible, farà que d’una manera o altra, pràcticament tots els sectors d’activitat tradicionals tinguin oportunitats de creixement i ocupació derivades del desenvolupament de projectes i models Smart City tant a nivell local i nacional, com internacional.

 

****

“La ‘smart city’ se ha centrado más en los datos que en las personas”

23/05/2018 Por Patricia R. Guevara

A medida que la tecnología penetra en las ciudades, el consultor político Antoni Gutiérrez-Rubí reclama que los habitantes la utilicen para ejercer mejor sus derechos y tener un papel más activo en la planificación de la urbe, en lugar de limitarse a generar datos

Caminar con el smartphone en el bolsillo, consultar la aplicación del ayuntamiento de nuestra ciudad y utilizar la tarjeta digital de transporte público no solo nos hace la vida más fácil como ciudadanos; también genera datos que contribuyen a mejorar la vida en la ciudad. Aunque se habla mucho sobre smart cities y lo que pueden ofrecer, aún no está tan generalizado el término smart citizen, ese ciudadano conectado que tiene un papel activo en la ciudad del futuro.

Así lo cree Antoni Gutiérrez-Rubí (Barcelona, 1960), asesor de comunicación, consultor político y autor del libro Smart CitiZens. Ciudades a escala humana, donde explica: “Pensar la ciudad sin la colaboración de sus habitantes ya no es una opción. (…) Por eso hoy podemos y debemos hablar de ciudadanía inteligente”.

 

En su libro sostiene que el siglo XXI será el siglo de las ciudades unidas, ¿qué significa esto?

Tenemos la Unión Europea y las Naciones Unidas, pero las grandes coaliciones de ciudades como la C40, que engloba a 91 metrópolis contra el cambio climático, son todavía muy débiles. Creo que el futuro de España no se puede imaginar sin una coalición de las diez principales metrópolis de nuestro país, porque sin ciudades unidas no hay posibilidades de una nueva gobernanza.

Desde que empezamos nuestro periodo constitucional, nunca un alcalde se ha sentado en un consejo de ministros, no ha habido un solo pleno en el que un alcalde de Madrid, Barcelona, Bilbao o Valencia haya ido a una sesión parlamentaria donde se hablen de los problemas de las ciudades. Me parece una locura que no haya un consejo de alcaldes. No se puede ejecutar una política pública de futuro sin contar con los alcaldes metropolitanos. Ahí es donde están los retos y las oportunidades.

¿Cómo deben ser esas ciudades del mañana?

Debemos esperar ciudades más inteligentes y también más cívicas y ciudadanas. Si tengo más tecnología, pero el derecho a la movilidad, a la cultura y a la educación no aumenta, ¿para qué la quiero? Necesitamos una tecnología que no solo haga más eficientes las operaciones actuales, sino que amplíe, potencie, proteja y estimule el desarrollo de los derechos de ciudadanía. Esta es la clave. Por eso tecnología y derechos tienen tanto que ver.

Ciudades con mayor proyección de futuro 2014 analiza un grupo de 30 grandes ciudades de todo el mundo –entre las que se encuentra Madrid– consideradas como buenos ejemplos de centros urbanos atractivos, dinámicos, llenos de oportunidades y de futuro.

El análisis, que elabora PwC desde 2007, se realiza a partir de diez grandes indicadores y 59 sub indicadores de carácter económico, social y cultural.

Una gran urbe se transforma en “ciudad de oportunidades” gracias a una combinación de múltiples factores. Sin embargo, existen tres que resultan especialmente determinantes: la educación, su preparación tecnológica y la apertura comercial, cultural y social.

 

El informe refleja que la innovación y el capital intelectual de una ciudad están directamente vinculados con el nivel educativo de sus ciudadanos y tienen un impacto directo en su capacidad para competir, para emprender y para crecer de forma sostenible. Factores como el número de bibliotecas públicas; el nivel de

alfabetización; la cualificación de sus ciudadanos en ciencias y matemáticas o el porcentaje de población con estudios superiores –junto con otros como la protección de la propiedad intelectual o el entorno emprendedor– son algunos de los que se analizan en el estudio y que encumbran a París como un ejemplo indiscutible.

 

La tecnología es otra de las variables que muchas ciudades deberán explorar en profundidad si quieren ampliar la brecha con sus competidores. Esto pasa por potenciar alguna de las seis variables incluidas en este indicador, como son: el acceso a Internet en las escuelas, la calidad de la banda ancha, la economía digital, así como el desarrollo y diseño de software y tecnología multimedia.

En los últimos años, se ha producido una revolución tecnológica en el ámbito de las ciudades con la puesta en marcha de infraestructuras inteligentes con puntos de información, que permite hacer análisis predictivos de los gustos, comportamiento y hábitos de transporte de los ciudadanos. El concepto Big Data/ Big City, aplicado a las ciudades, promete ser revolucionario y abre nuevas posibilidades en la mejora de la eficiencia en las grandes urbes en campos como la salud, el tráfico o la energía.

 

La apertura de una ciudad al resto del mundo es una variable que, como refleja nuestro estudio año tras año, tiene una correlación directa con el éxito de una ciudad y su capacidad para sobrevivir a los buenos y peores momentos (económicos, políticos o sociales). Esto implica apostar por medidas que favorezcan el turismo y el comercio, así como el intercambio de ideas, culturas y personas.

En este sentido, el estudio contempla siete variables distintas que miden, desde el número de habitaciones de hotel, el volumen de turistas internacionales y número de convenciones internacionales acogidas, hasta la puntualidad de despegue de sus vuelos, la inclusión de sus aeropuertos entre los 100 mejores del mundo y la conectividad entre el aeropuerto principal y el distrito de negocios.

 

El resto de indicadores que suman a la balanza: Junto a estas tres herramientas de futuro hay otros dos grupos de variables que las ciudades tampoco pueden pasar por alto. Son las que hacen referencia a su calidad de vida y a su competitividad económica; indicadores de su bienestar físico y social y de su influencia como centros de negocios, entre los que se incluyen: el coste y calidad de la red de transporte público, el número de hospitales y parques públicos, el índice de criminalidad, la gestión de residuos, la oferta cultural y de ocio, el crecimiento del PIB, empleos nuevos generados, la facilidad para hacer negocios, el coste de vida, el poder adquisitivo o la carga de impuestos.

Las ciudades deben apostar por configurar una red de infraestructura y transporte público robusta, un sólido tejido empresarial y hospitalario, así como mantener altos sus índices de sostenibilidad y seguridad, que las hagan sostenibles, saludables, seguras y habitables. En definitiva: ciudades atractivas con alto nivel de vida, en las que resulte deseable vivir y trabajar.

 

****

Les Canaux, Paris

Economia Social, solidaria i innovadora

La contrapartida a BCN, Barcelona Activa. Centre d’innovació social “El Far”, d’economia Social i Solidaria

 

 

Satellogic ha triat Barcelona 

L’empresa argentina de satèl·lits Satellogic ha triat Barcelona per instal·lar la seva seu europea, ubicada a l’anomenat districte 22@ ,que inaugurarà el 17 de maig que ve.

En un comunicat aquest dimecres, la companyia ha destacat que és líder en tecnologia de microsatèl·lits d’imatges d’alta resolució, i ha assenyalat que ha apostat per Barcelona pel fort atractiu i les connexions internacionals  que té i per la important concentració de talent especialitzat i multicultural que hi ha.

Marco Bressan de Satellogic ha dit:

Barcelona es una autèntica mina de talents. Hi ha tres de les cinc millors universitats d’Espanya. Ben connectada amb altres ciutats europees i no es difícil atraure gent preparada. Un lloc ideal per començar a treballar per a una empresa capdavantera.

 

ESS / L’Economia Social i Solidaria a Barcelona (Estudi del Comissionat d’Economia Cooperativa, Social i Solidaria, gener 2016)

Les altres economies s’obren pas a la ciutat de Barcelona. Són fetes de gestos quotidians, de milers d’iniciatives en el treball, en el consum, en l’estalvi, en la cura de les persones i de l’entorn. Són formes de relació que posen la resolució de les necessitats personals i col·lectives en el centre de la seva activitat; i ho fan des d’un valors, i sobretot des d’unes pràctiques, que no subordinen allò social cap allò econòmic, sinó que enllacen ambdues esferes perquè les saben interdependents i ajustades a la complexitat de la vida social.

 

A Barcelona, les iniciatives socioeconòmiques segueixen lògiques basades en els valors de la cooperació,

la igualtat, l’autogestió. Conformen un àmbit propi, diferent tant del privat capitalista com del públic estatal, esdevenint, com diria Jordi Garcia Jané, “la dimensió econòmica de l’esfera pública no estatal”.

Són expressió cooperativa, associativa, mutualista i comunitària de l’activitat socioeconòmica que sustenta i transforma la ciutat. Les seves formes jurídiques i organitzatives són institucions concretes d’una més àmplia matriu de cooperació que articula solidàriament la vida urbana.

 

És un àmbit que ja integra una economia plural, dinamitzat per un ampli ventall de formes societàries que s’ajusten als objectius de les persones que protagonitzen l’activitat econòmica. Es desplega en una vessant socioempresarial formada per diferents sectors, com les branques del cooperativisme (de treball, de serveis, de consum, d’ensenyament, d’habitatge, de crèdit); les societats laborals; les associacions i fundacions del Tercer Sector Social; les empreses d’inserció i els Centres Especials de Treball; les mutualitats de previsió social i les finances ètiques i solidàries. I també ho fa des de la vessant comunitària dels grups de consum agroecològic, la gestió ciutadana i comunitària d’equipaments socials, les escoles lliures, els grups de criança, els horts urbans i comunitaris, els mercats d’intercanvi i els bancs del temps.

 

L’economia social i solidària és, al mateix temps, pràctica econòmica i moviment social. Proposa i exerceix l’economia al servei de les persones, organitzada democràticament, amb responsabilitat social i arrelament territorial. Es desplega, en major i menor intensitat, en tots els cicles de l’activitat econòmica – producció, comercialització, consum, crèdit, gestió de recursos i distribució d’excedents. Un dels seus horitzons més transformadors és la intercooperació i la consolidació de mercat social, una xarxa de producció, distribució i consum de béns i serveis, que funcioni amb criteris democràtics, ecològics, feministes i solidaris, constituïda per empreses de l’economia social i solidària i per consumidors i estalviadors individuals i col·lectius.

 

****

Repensarnos juntos / Bjarke Ingels, estudió Arquitectura en Barcelona

Lluís Amiguet / La Vanguardia / 15/03/2018

Ingels da en el clavo: Barcelona o es una suma de complicidades o acaba siendo un puñado de mediocridades enfrentadas. Este wunderkind de la arquitectura contemporánea aprendió urbanismo aquí, en esta capital que en los noventa se repensaba a sí misma (y me lleva al mercado de Santa Caterina para homena­jear a su maestro Miralles). Y ahora nos desea como barcelonés, en el Institut d´Arquitectura Avançada de Catalunya, que volvamos a recuperar nuestra entente abierta al mundo para planificar el próximo siglo. Barcelona avanza en el esfuerzo por evolucionar en la diversidad y se estanca cuando se empeña en enfrentarse por particularidades a menudo imaginarias. Volvamos, pues, a progresar juntos.

…/… ¿Para qué?

Para adaptarse al tiempo, evolucionar. Todo está en cambio perpetuo y cada uno de esas grandes planificaciones que ustedes pactan es una oportunidad para rehacer la ciudad y modificarla, y si incluyes a los barceloneses en el cambio, todos mejoramos en ese esfuerzo.

Los barceloneses hoy están divididos políticamente y también ante el turismo.

Cuando vivía aquí hace 20 años, tenían dos millones de turistas anuales; hoy hay ocho. Pero también son una oportunidad para crecer si se sabe regular y armonizar.

¿Cómo lo planificaría usted?

Teniendo en cuenta a los turistas que pasan, pero, sobre todo, pensaría que quienes hacen Barcelona cada día son los barceloneses.

Si viéramos el beneficio del turismo en más servicios y menos tasas, no molestaría.

Mientras, me preocupa cierta cerrazón que he observado entre mis amigos, casi todos independentistas. Cuando vine en el 97, me maravilló que hubiera en Arquitectura una revista en cuatro idiomas: catalán, castellano, inglés y francés. Quería ser abierta y cosmopolita.

Todos eran idiomas muy queridos.

Y los independentistas no querían enfrentarse a España, sino abrirse a Europa. Últimamente creo que se han vuelto un poco más provincianos. Tal vez sea una reacción al turismo y la globalización y miedo a perder identidad, pero es que Barcelona siempre ha sido abierta y cosmopolita. Es su modo de ser Barcelona.

Quizá la independencia sea los JJ.OO. del nacionalismo para el próximo siglo.

Pero muchos de los barceloneses tienen más en común con otros europeos que con otros catalanes. Tener un Estado propio es un medio, no un fin; lo importante es prosperar juntos. …/…

 

                                                                          **** 

Ciutats educadores

Barcelona va acollir, el passat mes de novembre, el XIII Congrés Internacional de Ciutats Educadores, que va reunir representants de 200 ciutats d’arreu del món.

Un espai inclusiu, de participació i de creació

Per Àngel Castiñeira. Càtedra Lideratges i Governança Democràtica, ESADE-URL

La ciutat educadora esdevé promotora del benestar i les oportunitats vitals dels ciutadans; s’ordena com a espai inclusiu de convivència, diàleg i relació, i afavoreix que en aquest mateix espai aflorin la innovació i la creativitat.

Barcelona s’ha compromès davant del món en una funció educadora derivada de la seva sensibilitat pel progrés de les persones, que es manifesta en les maneres de concebre l’urbanisme i les infraestructures, en l’accent amb què es remarca el paper públic i la funció socialitzadora de l’art, de la cultura i del lleure, o en el suport concedit a les formes innovadores de participació ciutadana.

Els espais i els temps que habitem i ordenem; les nostres formes de viure i conviure; els estils de relació i acollida; els rituals festius i de commemoració; les creences, els valors i els ideals que compartim; els estris i les tecnologies, els símbols i els artefactes culturals; els sistemes de comunicació preferits, i fins i tot les maneres d’estar i de fer dins l’espai són elements amb què la ciutat contribueix a l’educació (o deseducació) de les persones i amb què contribueixen a produir un model urbà determinat.

****

MÓN PLANETA / Redacció 25/05/2018

Trenta metròpolis mundials debaten els reptes de les ciutats del futur

Barcelona acull una gran trobada mundial per discutir com han d’enfrontar les grans conurbacions els reptes en sostenibilitat, planificació urbana, cohesió social i desenvolupament econòmic.

El Congrés Internacional de metròpolis es va celebrar els passats dimarts 22 i dimecres 23 a l’Espai Francesca Bonnemaison de Barcelona, aglutinant gairebé 30 conurbacions mundials i reunint més de 200 persones entre experts internacionals, representats metropolitans, gestors urbans i personal tècnic del sector. Alfred Bosch, vicepresident d’Internacional de l’AMB, va afirmar que la Barcelona metropolitana vol tenir un paper clau en polítiques i temes troncals que es desprenen del congrés Hàbitat III, que va tenir lloc l’octubre de 2016 a Quito (Equador). Bosch també va reclamar que es “reconegui el pes de les grans conurbacions, les quals no poden estar al marge de la governança” i va concloure que el congrés internacional havia de “contribuir al debat en dos temes cabdals: sostenibilitat i igualtat social”. Entre els presents també hi va haver Ernesto Samper, expresident de Colòmbia, que va afirmar que “les ciutats demanen tenir veu al món perquè acullen els problemes del segle XXI” i va defensar que fossin considerades “ciutats-estat o regió” en comptes de només ciutats.

L’aportació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona en el full de ruta Hàbitat III es basa en la reivindicació que la Nova Agenda Urbana ha de tenir una visió metropolitana i que les seves propostes han d’ultrapassar l’àmbit municipal. També aposta perquè les metròpolis mundials tinguin un projecte amb un interlocutor que representi tot el conjunt alhora que respecti les particularitats de les entitats més petites que formen part de les grans conurbacions. En aquest sentit, es parla de polititzar l’espai metropolità per tal que sigui apropiat per a la ciutadania com un espai d’assoliment dels seus drets bàsics (dret a la mobilitat, a la cultura, a l’habitatge, a l’aire net, a l’educació…).

 

 

Aqui hablamos de migrantes desde la emoción

Si, hace una semana, estuve hablando de migrantes desde la emoción.

Estábamos en el claustro del monasterio de Sant Cugat, un grupo de adultos y niños sentados alrededor de una mesa, dibujando el mapa de una ciudad imaginaria.

Era la ciudad imaginaria que ve un niño que acaba de llegar de un pais lejano y que llega a nuestra ciudad. Pero él ve una confusión de calles raras, gente  extraña , animales monstruosos. Nos inspiraba una ilustradora de libros, Mercé Galí

que hace maravillas.

Yo no queria dibujar, no se dibujar, se lo dije. Pero en frente tenia un niño de siete años que  no estaba por la labor, como yo. Y me puse a animarlo. Y, claro, acabé dibujando un gato.

Al final hice mi mapa con gato incluido. Me di cuenta de que no es lo mismo hablar de migrantes que dibujar su mapa. Entras en sus emociones y te atrapa.

Para terminar, otra ilustradora nos enseñó las imágenes de una niño que atraviesa el desierto desde Siria a Líbano. Hablo de Laura Borrás,  su libro , “El cami de Marwan”. Nos mostraba las imágenes del desierto con acompañamiento de un violín y una guitarra. Simplemente unos dibujos que llegan y una música que te atrapa. Tenia los ojos mojados.

Lo dicho, no se trata de hablar de migrantes, se trata de dibujar, ver imágenes, escuchar música. Emociones que nos hacen descubrir un mundo que tenemos muy cerca, aqui mismo. Podeis visitar los links con los libros, no lo he soñado.

Una provocación: parece que los animales lo saben hacer mejor que nosotros

Hoy os presentamos una obra de teatro estrenada hace poco en Madrid. “Una guarida con luz”. de Paloma Pedrero

Mas información en Miradas con alma

Los interpretes son gente que sufre la incomunicación: refugiados, inmigrantes, sin techo y actores profesionales.

La historia: un grupo de perros espera a su ama que salga del hospital.

Para la autora era una forma de crear lenguaje común” porque los animales no les importa tu nacionalidad, idioma, sexo o edad”

****

Interesante;

Esta acción cuenta con el apoyo de programa “Art for change” de la obra social de la Caixa. Vale la pena detener-se en la filosofia de este programa, basado en la gestión de las emociones  de la gente para mejorar la sociedad.

Art for change

Veamos sus objetivos y su método basado en arte, participación, emociones y cambio social:

El programa Art for Change de ”la Caixa” es una iniciativa en la que el arte y la cultura se utilizan como herramientas para la mejora social. Generamos procesos creativos liderados por un artista, en los que participan todo tipo de personas, especialmente colectivos en situación de vulnerabilidad. A través de estas iniciativas queremos ofrecer a los participantes la oportunidad de entrar en contacto con el arte y la cultura, ofrecerles igualdad de condiciones y oportunidades y contribuir al empoderamiento de personas o grupos a través de un proceso artístico. Creemos firmemente que la participación en el arte aporta beneficios tanto a nivel individual como colectivo.

Barcelona, siempre Barcelona

En Gent Creativa trabajamos e investigamos de forma práctica sobre el papel de la emociones en la comunicación pública. A menudo hemos identificado rasgos emotivos en el discurso populista de los nacionalistas y su proceso secesionista.

Pero analizar y describir no son suficientes. Llega el momento de actuar. Por esto el texto de hoy que nos presenta Nestor, es un ejercicio de comunicación emotiva y mitificadora. Las emociones no se  discuten. Para los emotivos no valen argumentos lógicos, sino otras emociones, contra relatos.Mitos que narran realidades que existen , pero que se transforman con el poder de la imaginación para ver y de la voluntad para actuar y cambiar la realidad.

Aqui tenemos pues nuestro mito. El que avisa no es traidor

*****
Todas las grandes ciudades tienen el mito de su creación, una historia o leyenda que arranca del mundo antiguo, de la época de los Dioses y de los hombres guerreros, de santos y mártires, de cruzadas y de asedios: Atenas, Troya, Cartago, Roma, Alejandría, Bizancio …, también Barcelona !!

Barcelona también tiene su leyenda mitológica, fundada nada menos que por Hércules …

Pero en nuestro relato, lo que nos interesa es identificar la Barcelona del siglo XXI, el mito de esta ciudad hoy, que asegura que a pesar de crisis, conflictos, desatención, verse inmersa por emociones y conflictos de identidad…, como un viejo elefante sigue su camino en una inercia positiva, emprendedora y con vida propia, más allá de los aciertos de sus gobernantes, de la falta de un proyecto ambicioso e integral, no sometido a los ciclos electorales ni a los vaivenes de la política de Cataluña y de España.

Y la gente, la sociedad propia y foránea, sigue cautivada y atraída por la magia de este mito intangible

Nosotros estamos empeñados en escribir nuestro relato de Barcelona, ​​sin entrar en competencia con políticos y expertos de todo tipo que proyectan y divulgan con muchos más recursos lo que creen que es y debería ser la ciudad.

Todo el mundo se llena la boca de palabras, Barcelona no tiene proyecto, Barcelona necesita otros Juegos Olímpicos o una Exposición Universal, Barcelona será absorbida y despersonalizada por el turismo…, nosotros en lugar de quejarnos, miramos, reflexionamos y imaginamos cosas posibles.

 

 

1) Diagnosticamos o leemos las emociones y la situación de la ciudad

Ahora y aquí. A pesar de reconocer la importancia de la historia, de dónde venimos, del camino recorrido, queremos centrarnos en el momento actual, en esta Barcelona, ​​el papel que juega, el camino que traza, su rol social y territorial …

Nos encontramos en un contrasentido, una dualidad decepcionante pero a la vez estimulante y aleccionadora: mientras los gobernantes y políticos que deberían gobernar Cataluña y España se mantienen con su cortedad de miras en la parálisis y el conflicto, Barcelona, ​​la capital de este país, la ciudad emprendedora más allá de liderazgos y políticas, mantiene el liderazgo y tira del carro de este país a través del mundo real, de las cosas tangibles, de las acciones, actividades, ideas, proyectos, de la economía y la emprendeduría en todos los ámbitos.

Barcelona, ​​que también forma parte del grupo de ciudades del C40, tiene un recorrido propio y mantiene intactos sus atractivos, valores y dinámicas, a pesar de todo !!

Un país en el que se ha generado un conflicto populista y de identidad que ha ido radicalizando posiciones, generando fracturas y división de la sociedad en dos mitades (independentistas y el resto o constitucionalistas).

En este conflicto se ha puesto de manifiesto el contraste entre la población urbana de las grandes ciudades, más cosmopolita y plural (sobre todo en el caso de Barcelona y su región) y la sociedad de origen rural reivindicadora de un modelo más étnico, beneficiada y culturalizada durante décadas por la política nacionalista conservadora (pujolista).

Así, del conjunto de Cataluña formado por alrededor de 7,5 millones de personas, en el ámbito metropolitano de Barcelona se reúnen 4,7. Ni que decir tiene que la ciudad propiamente dicha con 1,6 millones de ciudadanos reúne y gestiona una sociedad de cerca del 65% de Cataluña, y con una fuerte influencia y referente de liderazgo sobre el conjunto del país.

Y en este contexto de situación de parálisis institucional, la ciudad de Barcelona emerge como una isla, como ese viejo elefante, imparable, con una serie de puntos fuertes propios, más allá de las políticas de la ciudad y de los gobiernos autónomo y central. La ciudad emerge, atrae y funciona con los talentos y la capacidad emprendedora de su sociedad civil, que es uno de sus capitales más estimables.

Muchos agentes, instituciones y personas son conscientes por activa y por pasiva de esta inercia y dinámica, y aprovechan este marco para continuar proponiendo y actuando con iniciativas innovadoras …

… una serie de iniciativas que siguen y otras que se originan de la mano de personas y de empresas que ven este potencial y que no esperan a que los vengan a buscar o que se creen las condiciones idóneas para desarrollar sus proyectos, actúan y avanzan.

 

 

2) Los ciudadanos se empoderan, son los protagonistas

Se dan iniciativas, buenas iniciativas en diferentes ámbitos (piezas de un puzzle al que falta dibujar el modelo final !!), pero no se enmarcan en un proyecto compartido de ciudad; nadie las relaciona y cohesiona, transformándolas en un relato actual que se proyecte en el futuro (corto, medio y largo plazo), en un proyecto estimulante de ciudad.

Es obvio que si queremos hacer grandes cosas primero debemos resolver algunas de básicas para la comunidad: que la gente pueda comer a diario y dormir bajo techo, recibir atención médica, trabajar o tener un subsidio que le permita vivir con dignidad, también educación, también artes y cultura …
Así pues si hablamos de agendas económicas, de innovación, medioambientales o tecnológicas para poner un ejemplo, antes o simultáneamente tenemos que hablar y garantizar agendas sociales.

El éxito, esta inercia de la ciudad, es que no está perdiendo el tiempo en temas políticos o identitarios, sin ignorarlos. La ciudad es reflejo del mundo actual, es reflejo de una Babel con todas sus diversidades —inmigrantes, turistas, estudiantes, investigadores y profesionales, emprendedores—, la reunión de toda esta diversidad de procedencias junto con los ciudadanos locales genera un potencial y una riqueza que son parte de este éxito, de esta inercia positiva y no planificada.

Tanto en Cataluña y por supuesto en Barcelona, ​​cuando los políticos, la administración y las instituciones no tienen o no lideran determinadas iniciativas propias de una gran metrópolis emprendedora, la sociedad civil, las asociaciones, promotores y líderes económicos, sociales y culturales, existentes o constituidos ad hoc, generan estructuras y dinámicas paralelas para no perder su liderazgo o para no quedar descabalgados frente a las sociedades de nuestro entorno, del progreso y la mejora de la sociedad.

Si ni el Ayuntamiento, ni la Generalitat tienen un proyecto propio o carecen de ideas, estas salen del seno de la propia sociedad.

 

 

3) Un camino, un objetivo, un sueño …

Así pues, ¿qué esta pasando y hacia dónde vamos?

Resulta que hablemos de lo que hablemos, a nivel de iniciativas, de foros donde se reúnen las principales ciudades, encuentros y congresos donde se debate el futuro tecnológico, de agendas medio-ambientales, del rol que las grandes urbes juegan y jugarán en el futuro …, Barcelona ya está allí participando y considerada como una más !! Pero no se produce la chispa que conecte todas estas presencias iluminando un modelo y un proyecto de ciudad estimulante y líder en el ámbito del propio país y de Europa.

Tenemos en marcha y de una manera exitosa muchas piezas del puzzle que comentábamos de la ciudad metropolitana, de la ciudad líder, pero falta el modelo, el proyecto que las ubique y genere un camino visible que anime a los ciudadanos.

Sería interesante abrir talleres-laboratorio de carácter transversal, donde de una manera creativa y sin límites, la gente que participara (diversa: trabajadores, profesionales cualificados, artistas de todas las disciplinas, investigadores, escuelas de negocio, médicos, inmigrantes, sindicatos…), diseñara y propusiera un modelo de ciudad metropolitana, a la medida del contexto y realidad donde Barcelona se inserta, pero incorporando aquellas iniciativas y programas que aglutinan el foro de ciudades punteras (tipo C40, ciudades que se asocian y luchan por el cambio climático, pero que van planteándose otros objetivos de progreso y liderazgo a escala universal).

Se debería dar voz en el debate del futuro de Barcelona, ​​a todos aquellos agentes y promotores que en su actividad ya están contribuyendo a que la ciudad se mantenga líder, reequilibre el sentido comun del país y se proyecte hacia el futuro, (Mobile Worl Congres, Primavera Sound, Sónar, Smart City, Barcelona Global, Grupo Godo, Festival Grec, Economía Social y Solidaria en BBCN, BCN ciudades educadoras …).

Es muy importante que Barcelona se conecte con el resto del mundo, con sus “pares”, y acompañe este proceso de liderazgo internacional al que las ciudades se encaminan, al gestionar la mayoría de la población y tratar de sus emociones y de sus asuntos cotidianos, inmediatos y de proximidad.

Así pues a partir de la realidad de todo lo que ya funciona, se debería escuchar, incentivar y acompañar las nuevas iniciativas y definir este modelo-marco-objetivo de trabajo, que se visualizara en una gran acción en la que ciudadanos y país se sintieran actores y partícipes.

 

 

 

 

 

 

Con permiso de Kafka

Presentamos un libro reciente, un testimonio actual:

“Con permiso de Kafka”

El proceso independentista en Cataluña

Jordi Canal

 Francesc ha leido este libro y nos habla de lo que más le ha impresionado

*****

Sinopsis de “Con permiso de Kafka”

«En Cataluña, en el noreste de la península ibérica, se vivía, a principios del siglo XXI, en un Estado de derecho, en todas partes reinaba la paz y todas las leyes permanecían en vigor. Y, casi de golpe y sin avisos previos ni demasiadas alertas y previsiones, estalló el proceso independentista.»

Si Kafka viviera, no daría crédito a lo ocurrido en Cataluña en los últimos años. El proceso hacia la independencia que se puso en marcha en 2012 —aunque dio sus primeros pasos ya en 2003— ha enfrentado una parte de Cataluña contra el resto de España, en una lucha de invectivas, eslóganes, símbolos, banderas y valoraciones morales que no tiene visos de acabar pronto.

Jordi Canal aborda en este libro, con rigor de historiador, las raíces del fenómeno que está marcando profundamente la actualidad española en los últimos tiempos. Y lo hace a través de una mirada a los orígenes del nacionalismo catalán, a los esfuerzos de construcción nacional de las últimas décadas del siglo XX y a la antesala del proceso en los primeros años del XXI.

Lo que aquí se cuenta no es una historia de buenos y malos, ni de lucha entre el bien y el mal, porque lo que se plantea aquí no es un simple conflicto entre Cataluña y España: es una disputa entre catalanes y modelos distintos de articulación de Cataluña en el mundo. Todo ello en un momento en que «las verdades han desaparecido», en el que «lo racional ha perdido definitivamente la batalla frente a las emociones».

 

Jordi Canal: «Violencia también es intimidar, excluir y crear listas negras en Cataluña»

 

En su libro «Con permiso de Kafka», escarba en las raíces de la crisis catalana y combate sus mentiras

A principios del siglo XX, el escritor austrohúngaro Franz Kafka escribió una novela inacabada titulada «Der Prozess», en español «El Proceso», de grandes tintes esperpénticos. Cien años después, el político español Artur Mas inició el denominado en catalán como «procés», cuya oda al absurdo habría hecho palidecer a Kafka. «En Cataluña ya no se sabe lo que está ocurriendo o lo que va a pasar», apunta el historiador Jordi Canal (Olot, 1964), que acaba de publicar «Con permiso de Kafka: el proceso independentista en Cataluña» (Península Atalaya). Sin desenlace aparente, Canal es uno de los muchos intelectuales catalanes que se han hartado de que usen su silencio en su contra.

*****

(realizado por Francesc, en formato de entrevista imaginaria, después de leer el libro):

La entrevista virtual al autor

¿Qué tiene que ocurrir para que termine el «procés»?

Hay que actuar con la Constitución y con la Ley, pero si la oposición al independentismo quiere ganar la batalla hay que ir más allá. Hay que hacer un trabajo de explicar lo que está ocurriendo en Cataluña fuera y dentro de nuestras fronteras. Es responsabilidad del Gobierno, pero también de la oposición, de los intelectuales y de toda la sociedad. España ha tenido una excesiva confianza en que quien tiene la razón no debe entrar a explicar las cosas. Gracias al silencio de la otra parte, los nacionalistas han ganado una y otra vez. Han construido con mentiras un discurso positivo, creído y atractivo. Una religión.

¿El silencio favorece al mentiroso?

Tu silencio es tu debilidad. El nacionalismo ha creído que el silencio del Estado español, la no respuesta judicial y política, era un signo de debilidad. Por eso, el año pasado los independentistas se sorprendieron tanto con la fortaleza del Estado. Pensaban que la aplicación del 155 iba a ser algo de grandes dimensiones… En este sentido, no hay que olvidar que el nacionalismo catalán tiene aires de superioridad. Se creen más modernos, más listos, más democráticos e incluso más ricos que el resto de España.

En su libro denuncia la perversión del lenguaje que vienen realizando los nacionalistas.

Hay un trabajo de construcción de una nueva lengua. Son tramposos con las palabras. Dicen que eran una nación antes de que existieran las naciones. Dicen que democracia es votar, pero en el franquismo también se votaba y había elecciones. Entienden libertad y respeto a las leyes de forma distinta al resto de españoles. Puigdemont habla de dialogar, pero, ¿a qué se refiere? ¿Sobre qué bases se va a dialogar? Yo tengo amplias dificultades para hablar del tema con amigos y familiares independentistas, porque no hablamos la misma lengua y falta un mínimo de racionalismo. Es imposible sentarse a dialogar así.

También dicen que su «revuelta» no es violenta.

El «procés» está entrando ahora en una vía de violencia física, con una kale borroka a la catalana. Sin embargo, hay que preguntarse qué entienden por violencia. Ellos cuando afirman que no ha habido violencia se refieren a violencia física. Pero violencia también es cuando, en 1993, empezaron a señalar a historiadores, a mí por ejemplo, como autores al servicio del Estado. La creación de listas negras, el pintar un lazo amarillo delante de la casa de alguien para señalar que es enemigo de la patria, intimidar, excluir a la gente en su comunidad… Eso también es un tipo de violencia. Ya hemos visto lo que pasa cuando se marca a la gente, lo vimos con ETA y en los años 30 cuando se señaló a una minoría en Europa.

En su libro desmiente que lo que ocurre en Cataluña tenga algo que ver con 1714 u otros episodios.

Soy muy reacio a ver continuaciones de larga duración en las sociedades. Nosotros los catalanes no tenemos casi nada en común con los catalanes de 1714. Es una invención como muchas otras del nacionalismo. Sí tenemos nexos con la Cataluña de la República e incluso la de finales del XIX, pero no con una sociedad medieval o moderna. Cataluña como estado y como nación no ha existido nunca.

Pero el nacionalismo defiende que Puigdemont es el 130 presidente de la Generalitat.

Sí, otra mentira. Porque no ha habido 129 presidentes antes. Eso forma parte de la reinvención de la historia de Cataluña. El nacionalismo ha sabido convencer a los historiadores de que trabajasen en crear esta historia mitológica. Proclamar que hubo una Cataluña como estado y como nación en la Edad Media; y además hacer creer que era algo institucional y democrático. Se buscan continuaciones justificadoras del momento presente.

Un discurso diferenciador, que también intenta ligar con la vieja Leyenda Negra en Europa. Es lo que estamos viendo ahora con esas discusiones en Alemania, con esa facilidad para decir que hay un déficit democrático y legal en España. Se proclaman como más democráticos que el resto de españoles.

Lo que sí es distinto respecto a la historia de otras regiones españolas es el éxito allí del nacionalismo periférico.

El nacionalismo catalán surge a finales del siglo XIX debido a tres factores. Primero; un momento propicio, con la Guerra de Cuba, la crisis industrial en Cataluña, atentados anarquistas, crisis de las Restauración. Segundo; por cierto fracaso español en el proceso de la nacionalización de sus propias sociedades. Tercero; aparición de una serie de intelectuales, empresarios afectados por la crisis catalana, clases medias, que hacen una apuesta por un nacionalismo excluyente. El problema ha estado abierto desde la Restauración hasta hoy en día.

 

 

Barcelona, sempre Barcelona.

 

A Gent Creativa treballem i investiguem de forma pràctica sobre el paper de les emocions a la comunicació publica. Tot sovint hem identificat aqui els trets emotius del discurs populista dels nacionalistes i el seu procés secesionista.

Pero analitzar i fer descripcions no és suficient. Arriva el moment d’actuar. Per això, el text que avui us presenta el Nestor  és un exercici de comunicació emotiva i mitificadora. Ja ho sabem que les emocions no es discuteixen . Pels emotius no valen arguments lògics, sino altres emocions, contra relats. Mites que ens conten realitats que hi son, però que es transformen amb el poder de la imaginació per a veure i de la voluntat per actuar i canviar la realitat..

Aqui tenim doncs el nostre mite. El que avisa no es traidor

****

Totes les grans ciutats tenen el mite de la seva creació, una història o llegenda que arrenca del món antic, dels Déus i dels homes, de sants i màrtirs, de croades i de setges: Atenes, Troia, Cartago, Roma, Alexandria, Bizanci…, també Barcelona !!

Barcelona també es forneix d’un mite, fundada ni més ni menys que per Hèrcules…

Però en el nostre relat, el que ens interessa és identificar la Barcelona del segle XXI, el mite d’aquesta ciutat avui, que assegura que malgrat crisis, conflictes, desatenció, veure’s immersa per conflictes identitaris, d’emocions…, com un vell elefant segueix el seu camí en una inèrcia positiva, emprenedora i amb vida pròpia, més enllà dels encerts dels seus governants, de la manca d’un projecte ambiciós i integral, no sotmès als cicles electorals ni als vaivens de la política de Catalunya i d’Espanya.

I la gent, la societat pròpia i forastera, segueix captivada i atreta per la màgia d’aquest mite intangible

Nosaltres estem entossudits en escriure el nostre relat de Barcelona, sense entrar en competència amb polítics i setciències de tota mena que construeixen i divulguen amb molts més recursos allò que creuen que és i hauria de ser la ciutat.

Tothom s’omple la boca de paraules, Barcelona no te projecte, Barcelona necessita uns altres Jocs Olímpics o una Exposició Universal, Barcelona morirà menjada pel turisme…, nosaltres en lloc de queixar-nos, mirem, reflexionem i imaginem coses possibles.

*******

1) Diagnostiquem o establim un punt de la situació de la ciutat

Ara i aquí. Tot i reconèixer la importància de la història, d’on venim, del camí recorregut, ens volem centrar en el moment actual, en com esta Barcelona, el paper que juga, el camí que traça, el seu rol social i territorial…

Ens trobem en un contrasentit, una dualitat decebedora, però alhora estimulant i alliçonadora. Entretant els governants i polítics que haurien de governar Catalunya i Espanya s’entretenen en mantenir la paràlisis i el conflicte, Barcelona, la capital d’aquest país, la ciutat emprenedora més enllà de lideratges i polítiques, manté el lideratge i estira del carro d’aquest país a traves del món real, de les coses tangibles, de les accions, activitats, idees, projectes, de l’economia i l’emprenedoria en tots els àmbits.

Barcelona, que també forma part del grup de ciutats del C40, te un recorregut propi i manté intactes els seus atractius, valors i dinàmiques, malgrat tot !!

 Un país en el que s’ha generat un conflicte populista, identitari, que ha anat radicalitzant posicions, generant fractures i divisió de la societat en dues meitats (independentistes i la resta o constitucionalistes).

En aquest conflicte s’ha posat de manifest el contrast entre la població urbana de les grans ciutats, més cosmopolita i plural (sobretot en el cas de Barcelona i la seva regió) i la societat d’origen rural reivindicadora d’un model més ètnic, beneficiada i culturitzada durant dècades per la política nacionalista conservadora (pujolista).

Així, el conjunt de Catalunya el formen a l’entorn de 7,5 milions de persones, de les quals en l’àmbit metropolità de Barcelona s’hi apleguen 4,7. No cal dir que la ciutat estricte amb 1,6 milions de ciutadans aplega i gestiona una societat de a prop del 65 % de Catalunya i amb una forta influència i referent de lideratge sobre el conjunt del país.

I en aquest context de situació de paràlisis institucional, la ciutat de Barcelona emergeix com una illa, com un vell elefant, imparable, amb una sèrie de punts forts propis, més enllà de les polítiques de la ciutat i dels governs autònom i central. La ciutat emergeix i atrau i funciona amb una inèrcia imparable i amb una capacitat emprenedora de la seva societat civil, que és un dels seus capitals més estimables.

Molts agents, institucions i persones son conscients per activa i per passiva d’aquesta inèrcia i dinàmica, i aprofiten aquest marc per continuar proposant i actuant amb iniciatives innovadores…

..un reguitzell de iniciatives que continuen i d’altres que s’originen de la ma de persones i d’empreses que veuen aquest potencial i que no esperen a que els vinguin a buscar o a que es creïn les condicions idònies per desenvolupar els seus projectes…

 

2) Els ciutadans s’empoderen / protagonistes

Passen coses en diferents àmbits (les peces del puzle), però no s’emmarquen en un projecte compartit de ciutat; ningú les relaciona i les cohesiona, transformant-les en un relat actual que es projecti en el futur (curt, mig i llarg terme), en un projecte engrescador de ciutat.

Si volem fer grans coses primer n’hem de resoldre algunes de bàsiques: que la gent pugui menjar a diari i dormir sota sostre, rebre atenció mèdica, treballar o tenir un subsidi que li permeti viure amb dignitat. També educació, també arts i cultura…

Així doncs si parlem d’agendes econòmiques, d’innovació, mediambientals o tecnològiques per posar un exemple, abans o simultàniament haurem de parlar i garantir agendes socials.

L’èxit, aquesta inèrcia de la ciutat, es que no esta perdent el temps en temes polítics o identitaris, sense ignorar-los. La ciutat es reflex del món, és reflex d’una Babel amb totes les seves diversitats —immigrants, turistes, estudiants, investigadors i professionals, emprenedors—, la reunió de tota aquesta diversitat de procedències juntament amb els ciutadans locals genera un potencial i una riquesa que son part d’aquest èxit, d’aquesta inèrcia positiva i no planificada.

A Catalunya i nogensmenys a Barcelona, quan els polítics, administració i institucions no tenen o no lideren determinades iniciatives pròpies d’una gran metròpolis emprenedora, la societat civil, associacions, promotors i líders econòmics, socials i culturals, existents o constituïts ad hoc, generen estructures i dinàmiques paral·leles per no perdre pistonada, per no quedar descavalcats del capdavant del progres i la millora de la societat.

Si ni l’Ajuntament, ni la Generalitat tenen un projecte propi o estan mancats d’idees, aquestes surten / eixint en el si de la pròpia societat.

 

3) Un camí, un objectiu, un somni…

Així doncs, què esta passant i cap on anem ?

Resulta que parlem del que parlem, a nivell de iniciatives, de fòrums on es reuneixen les principals ciutats, on es debat el futur tecnològic, del rol que les grans urbs juguen i jugaran en el futur…, Barcelona ja hi és !! Però no es produeix la “xispa” / l’espurna que connecti totes aquestes presencies il·luminant un model i un projecte de ciutat engrescador i líder en l’àmbit del propi país i a Europa.

Tenim en marxa i d’una manera exitosa moltes peces del puzle de la ciutat metropolitana, de la ciutat líder, però falta el model, el projecte que les ubiqui i generi un camí visible que engresqui als ciutadans.

Una idea seria formar tallers-laboratori de caràcter transversal, on d’una manera creativa i sense límits, la gent que hi participes (diversa: treballadors, professionals qualificats, artistes de totes les disciplines, investigadors, escoles de negoci, metges, immigrants…), dissenyés i proposés un model de ciutat metropolitana, a la mida del context i realitat on Barcelona s’insereix, però incorporant aquelles iniciatives i programes que aglutinen el fòrum de ciutats capdavanteres (C40 …).

S’hauria de donar veu en el debat del futur de Barcelona, a tots aquells agents i promotors que en llur activitat ja estan contribuint a que la ciutat es mantingui líder, reequilibri el seny del país i es projecti cap al futur, ( Mobile Worl Congres, Primavera Sound, Sónar, Smart Cityes, Barcelona Global, Grup Godo, Festival Grec, Economia Social i Solidaria a BBCN, BCN ciutats educadores…).

Es molt important que Barcelona es connecti amb la resta del món, amb les seves “pars”, i acompanyi aquest procés de lideratge internacional al que les ciutats s’encaminen.

Així doncs a partir de la realitat de tot allò que ja funciona, s’hauria d’escoltar, incentivar i acompanyar les noves iniciatives i definir un model-marc-objectiu de treball, que tal vegada es visualitzes en una gran acció en la que ciutadans i país s’hi sentissin actors i partícips.

 

 

 

 

 

 

Correm el perill de enfangar-nos en un mar d’emocions?

 

Quan parlem de relats i veiem el paper de les emocions en aquests esquemes trobem sovint qui ens mira amb un cert fàstic o angunia. Gent que no s’hi troba a gust parlant d’aquests temes.

Es preocupen per nosaltres, ens diuen, no correu el  perill de sortir del món racional i d’enfangar-vos també vosaltres en un mar d’emocions?

Però , és clar que, si el país en va ple d’emocions i de polítiques emotives, alguna cosa haurem de fer per veure si ho podem entendre una mica tot plegat. No heu tingut alguna vegada la sensació de que amics o parents que coneixeu des de tota la vida s’han tornat estranys? que diuen coses que no podeu entendre ? Tot esdevé absurd.

Caldrà doncs que hi pensem en calma, no?

Per això hem treballat amb l’esquema dels relats. Un format d’escriptura que combina realitats i lògica amb emocions i imaginacions  passades o  futures. Com si fos una novel·la. Però una novel·la que alguns s’arriben a creure.

****

Nosaltres treballem amb relats, identifiquem els relats dels altres, n’inventem de nous, per a veure com funcionen. No juguem amb la racionalitat, intentem entendre les emocions dels altres.

Es tracta doncs d’això: d’entendre les emocions dels altres. D’això en diuen empatia. Aquest fenomen tan curiós que funciona, sembla, amb unes “neurones mirall”, que tenen la capacitat de reproduir el contingut de les neurones d’un altra persona. Així ens podem posar a la seva pell, com es diu.

Això passa a certes novel·les policíaques. L’inspector intenta saber què ha passat , qui és el delinqüent, com ho ha fet, quina motivació tenia. Però molts delictes es fan sota la influencia de les emocions, no son actes racionals. De manera que el nostre detectiu intenta entendre les emocions que s’han posat en joc, intenta la empatia amb el possible delinqüent.

Molt sovint hi ha gent que confon empatia amb simpatia. Alguns s’enfaden amb el nostre inspector per que és massa “comprensiu”. Actua com si s’hagués enfangat en les emocions de l’altre. Podria esdevenir un traïdor. Creuen que cal marcar distancies. Fins i tot cal vacunar-se contra el contagi.

Si parlem amb algú que viu a través d’emocions, ens caldrà empatia si volem entendre que li passa, què diu o què fa. Això no vol dir que ens posarem a plorar quan ens explicarà el seu relat. L’empatia potser ens ajudarà a esbrinar que darrera de les seves manifestacions, hi ha una calculada voluntat de marcar distancies o d’assolir resultats ben concrets i materials. Que aquest personatge està actuant, potser sense saber-ho, per a per assolir un avantatge.

En definitiva: el que ens diu no son fets, no cal entendre’ls com a tals, son cortines de fum. En el fons, ells també ho saben i no es creuen el que diuen. Diuen el que cal dir en funció de la finalitat que es proposen.

De manera que, amb empatia i amb racionalitat, buscarem un model que ens expliqui què li passa. Que és la primera condició per actuar amb eficàcia. No podem avançar a les fosques.

 

 

 

 

 

 

 

 

El relat de la Barcelona gran

 

Pels que creuen que el mon es mou pels diners i només pels diners, la força de les emocions pot semblar una mica magica. Tanmateix, la nostra experiencia ens diu que tots nosaltres ens movem sota aquest vent, tot i que de tant en tant mirem d’activar la inteligencia i el sentit critic. Pero el nostre entorn ens fabrica emocions a la mida. Gracies a les xarxes, els venedors de productes i d’ideologies ens escalfen els sentiments cada dia i de forma personalitzada. La tentació es gran  i anem  aprenent a mirar cap un altra banda.

Aqui doncs, ens volem explicar una historia que no ha passat, pero que podria passar, com les altres dues. Ens pot ajudar a entendre millor allò que ens passa.

Primer temps. Parlem aqui de la societat catalana. El primer temps del nostre esquema es una societat massegada per operacions de comunicació finançades amb diners de corrupcions nacionalistes que funcionen des dels anys 80, amb una crisi mundial economica i cultural , i, ultimament amb unes tecniques de comunicació online que encara no sabem controlar.

Aquesta societat  te grans tentacions de ruptura per que no es facil resistir al sectarisme del propi govern i a les campanyes d’empreses de marqueting online. Pero aquesta societat resisteix.  Els que han aixecat les banderes de  ruptura no han aconseguit polaritzar-nos al voltant d’una bandera antagonica. Per a molts, la nostra es una bandera blanca. Reconciliació. El poder, amb tots els seus recursos i corrupcions no supera la meitat del electorat, esta en minoria a les enquestes que fan ells mateixos.

Segon temps. Molts creuen que el futur de la nostra societat es la reconciliació: som majoria. El nostre relat ens diu que, malgrat totes les dificultats, i d’una forma gairebe increible, la nostra societat ha resistit. No hem caigut en la trampa facil de la polarització, de la emergencia d’un altra nacionalisme. No hem aixecat un altra bandera. La reconciliació social és la resposta més aceptada.La majoria s’inclina per un model federal.

Tercer temps. Ara nomes cal que ens centrem en un objectiu creible i potent, una objectiu per la nostra societat tota sencera. Bo per a tots, no pel 50% mes u.

El nostre objectiu, el de tots, es Barcelona. Encara mes, la gran Barcelona. La gran ciutat que suma el propi municipi i les families que van arribar de tota Espanya els anys 60 i 70 i que avui ja tenen nets i que algu havia volgut deixar a la porta de la ciutat de tots. El progres de les ciutats periferiques de la gran Barcelona en dona credit.

La Barcelona gran es un futur per tota la societat catalana. ¿Qui está contra de la ciutat?Tenim innovació, convivencia amb els diferents, creació artistica, emprenedors amb projeccio internacional. El mon creu en Barcelona, la gran Barcelona, potser més que alguns de nosaltres.

Parlem d’una Barcelona que rebutja el centralisme, que pensa en clau federal per a sumar amb les ciutats del seu entorn, per a compartir els avantatges de la ciutat, la cultura, la innovació, la recerca, el treball

Nosaltres som capaços d’asumir aquest objectiu social, mes enllà de tactiques politiques. Una societat com la nostra, capaç de respondre a les pressions d’quests ultims anys te la credibilitat per a assolir aquesta victoria que ens portará cap a la reconciliacio que volem

La gran Barcelona podria ser el relat que ens cal, el relat que som capaços de contruir entre tots.

******

Els Tres Relats

 

Aquesta és una versió millorada d’un text ja publicat aqui

Però les millores valen la pena.

És tracta , potser, de jugar amb els mots per possar en evidencia a aquells que juguen amb els mots i amb nosaltres, com si fossim els seus putxinel.lis.

Tot jugant, es pot aprendre molt.

****

1.Relats que aprofiten les emocions

Avui volem proposar-vos un esquema simple que ens pot ajudar a entendre com funciona un “relat” dins de la nostra societat. Veurem que es un mecanisme de comunicació de sentit comú, res extraordinari ni nou, que sap aprofitar les emocions publiques, com sempre. Alló que és nou és que utilitza les xarxes socials. Ara ens crida l’atenció veure com alguns “gestors d’emocions” arriben a mobilitzar molta gent en molt poc temps. Aquí es on trobem la novetat.

En tot cas, recordem que aquí només parlem de societat i de cultura, es a dir, d’allò que fa possible la política, els partits polítics, les administracions i uns líders. No parlem doncs de l’exercici del poder ni de política, sinó dels condicionants previs que fan possible una política determinada.

Us proposem , en primer lloc, un esquema de relat i després intentarem aplicar-lo a tres situacions que afecten la societat catalana dels últims anys. Parem compte que en la vida col·lectiva sempre trobem emocions, xarxes socials, gestors de la comunicació etc. I que no totes les situacions deriven en formes populistes o sectàries: algunes mantenen un caràcter positiu, milloren l’autoestima o reforcen l’esperit crític i constructiu de la gent implicada.

 

2.Us presentem doncs el nostre esquema de relat, en general. Després l’aplicarem a tres situacions de la vida real.

Primer temps. Diagnostiquem una situació social molt carregada de emotivitat. Veiem que s’han produït fets recents que han afectat  la societat  de forma transversal, amb independència de les opinions polítiques prèvies. Les persones implicades no formen part necessàriament d’una associació ni partit polític. Socialment son poc actives i en molts casos, son de tendència individualista (impacte del neoliberalisme actual). Son persones amb poques defenses emotives

Segon temps. Un gestor de comunicacions (que sap utilitzar les xarxes socials) proposa  un relat que sintonitza amb aquestes persones. Sintonitza amb les emocions, no amb les idees. Comparteixen la seva indignació contra fets que potser tenen relació amb el seu problema. Però també trobem casos que no  hi tenen cap relació.

Tercer temps. Els mateixos gestors proposen un objectiu fàcil de definir, simplista. I programen activitats publiques que ofereixen alguna forma de participació, fet que reforça la sintonia. L’objectiu tindrà relació amb la seva emoció, però pot no tenir cap relació amb la causa..

 

S’ofereixen paraules o expressions pròpies (neollenguatje) pel nou moviment, paraules que reforcen el relat

.

3.Ara proposem valorar tres situacions diferents de la nostra societat on podem aplicar el relat:

A.El moviment de la plataforma per la hipoteca, la PAH

B-El moviment secessionista a Catalunya

C:  El moviment per la concòrdia de la societat catalana (exemple imaginari)

 

A.La PAH

Primer temps. La crisi mundial frena la producció del país i molts comencen a perdre la feina; en primer lloc els mes febles, molts d’ells originaris d’altres països.Com que no poden pagar els terminis de la hipoteca del seu pis acaben al carrer. En general, son gent no associada , sense partit o sindicat i amb pocs contactes locals. Difícilment trobaran aliats en el seu conflicte amb els bancs, ja que tots els bancs comparteixen un sistema legal abusiu i coordinat. No trobaran a la societat qui els hi faci costat en front d’un enemic tant potent.

Aquesta gent pateix, apart d’un problema econòmic, un impacte emotiu que els anul·la: no seran capaços de reaccionar ni sols ni en grup. No s’indignen encara.

 

Segon temps. En la segona fase del procés, la PAH els ofereix una resposta.

Els ofereix comprensió i sintonia amb  les seves emocions i aixi comencen a reviure, a sentir la seva indignació. També els hi ofereix un relat diferent. “Això no és una crisi , és una estafa.” D’aquesta manera entenen la seva realitat d’una altra forma, ja que fins aleshores els hi deien que havien viscut “per damunt de les seves possibilitats”

Tercer temps. Els hi proposen uns objectius: recuperar el pis i ajudar als altres que estan  en la mateixa situació. La PAH els hi ofereix treballar en grup per ajudar-se mútuament i recuperar la seva autoestima. A partir d’aquí, inicien accions participatives de defensa dels desnonats, campanyes de promoció de noves lleis, recurs als tribunals espanyols i europeus.

Comencen a obtenir resultats i el grup es reforça. Les xarxes socials serveixen per a organitzar els monitors o gestors de diverses ciutats que comparteixen el mateix mètode.

 

B.El moviment secesionista de Catalunya i l’ANC

El moviment secessionista esta composat per persones que es mobilitzen amb el nou relat, i persones nacionalistes tradicionals que no responen a aquest esquema però que saben aprofitar el motor pro independència que surt al carrer. També aprofitaran el suport de la administració publica de la Generalitat en aquest procés

Però aquí ens interessa aproximar-nos només al “relat”que es posa en marxa en els darrers cinc anys.

 

Primer temps. Els fets previs a aquest relat, també tenen relació amb la crisi mundial que te conseqüències econòmiques negatives per a moltes persones. Lo important, per`, per aquesta reflexió , es valorar la situació emotiva que se’n va derivar.

La crisi a Catalunya es produeix al final d’una etapa d’especulacions financeres, especialment en la construcció. En aquestes accions participen moltes persones, sobretot de classe mitjana, que descobreixen una forma d’enriquiment fàcil i ràpid, al seu abast, gràcies als s crèdits hipotecaris de caixes i bancs, i als contactes molt especials que tenen amb aquestes entitats.Estem parlant, és clar, de persones notables a cada població, amb bons contactes amb la caixa local i amb el partit del govern nacionalista de Barcelona. La dimensió d’aquesta operació es tan gran que deu caixes d’estalvis catalanes fan fallida i nomes en quedarà una. A la ciutat i al camp, la classe mitjana especula massivament.

Les conseqüències son fàcils d’imaginar si parlem de diners. La majoria en va guanyar molts, quan molts patien la crisi , només al final s’han d’apuntar algunes pèrdues. Però les pèrdues dels bancs i caixes no les paga el client , les pagarà l’Estat, es a dir, les pagaran els ciutadans, no els especuladors.

La pregunta ara és: quin impacte emotiu pot deixar aquesta muntanya russa, que els porta a la ruïna de les caixes catalanes després d’haver viscut anys guanyant diners sense treballar, donant lliçons d’economia a amics , parents, fills?…El cas es que  ara no es poden queixar a ningú. Ara la seva genialitat esdevé la seva vergonya: això s’amaga a casa. Tenen un cadàver a l’armari.

Segon temps. En una segona fase vindrá la indignació. Però no contra els bancs ni les caixes . Algú, un gestor d’emocions via xarxes locals proposarà als liders locals endeutats un cap de turc… que no cal que tingui a veure amb la seva pròpia historia. Algú els hi ofereix sintonia amb el seu quadre emotiu, sense cap menció amb el cadàver que tenen a l’armari. Ara es el moment dels sentiments anti espanyols, dels greuges històrics que sempre hem patit en aquest país…Els liders reperteixen els slogans. Molta gent de la seva població, de bona fe, ignorants de les seves operacions financeres, els escoltarà i els hi farà cas. Els promotors de la idea son els notables de la seva comunitat avalats per la Generalitat.

La continuació de la historia es doncs fàcil a partir d’aquí. Es sorprenent, tanmateix, pels que no formen part d’aquest relat, com arriben a fer el salt des de la seva especulació inmobiliaria al greuge històric: un salt que fan tantes persones, tot perdent de vista  el sentit crític. Ara es l’ hora de les emocions. Només cal dir i repetir “…la culpa de tot el que ens passa la tenen…” o també   ” Espanya ens roba”, tot avalat per alguns economistes i alguns historiadors. I amb un neollenguatge idoni per a explicar-ho i repetir-ho de forma ben definida.

Tercer temps.  L’objectiu proposat es la independència de Catalunya. Aquesta col·lectivitat el pot trobar creïble per que compta amb declaracions i accions del propi Govern autonòmic. Però el protagonisme es el des propis participants, amb sortides al carrer massives i ben coreografiades que reforcen el sentiment de pertinència al grup.

Fins aqui , l’esquema funciona i la gent l’accepta amb entusiasme i fidelitat. Però, més enllà del relat comunicatiu, quan el calendari els porta a l’execució de l’objectiu, la independència, apareixen contradiccions importants amb la resta de la societat, amb el sistema legal, amb l’entorn internacional, amb les empreses, amb els propis socis polítics de l’operació. Però sobretot, amb la resta dels ciutadans de Catalunya. Sembla que el pas de la mobilització social a la politica no està ben coordinat.

Sobre el “neollenguatge ” del moviment sececionista

Un relat que vulgui ser efectiu necessita crear i difondre el seu neollenguatge . Aqui hem col.leccionat una llista de deu pagines amb paraules i expressions que l’ANC i Omnium han fabricat i difos. Son les paraules de sempre però amb un nou sentit.  De fet, utilitzar-les comporta acceptar el relat sececionista que ells han produit. Pot ser un bon test per a cadascu, veure la llista i verificar si tu ja les ha adoptat sense adonar-se’n.

 

C.El moviment per la concordia de la societat catalana

Pels que creuen que el mon es mou pels diners i només pels diners, la força de les emocions pot semblar una mica màgica. Tanmateix, la nostra experiència ens diu que tots nosaltres ens movem sota aquest vent, tot i que de tant en tant mirem d’activar la intel·ligència i el sentit crític. Però el nostre entorn ens fabrica emocions a la mida. Gracies a les xarxes, els venedors de productes i d’ideologies ens escalfen els sentiments cada dia i de forma personalitzada. La temptació es gran.

Voldríem aquí explicar una historia que no ha passat, però que podria passar, com les altres dues. És una historia que ens pot ajudar a entendre millor allò que esta succeint.

Primer temps. Parlem de la societat catalana, de tota la societat. En un primer temps és una societat masegada per operacions de comunicació finançades amb diners procedents de corrupcions nacionalistes que funcionen des dels anys 80, que pateix la crisi mundial econòmica, cultural. Que viu darrerament sota una pluja de tècniques de comunicació online que encara no sabem controlar.

Aquesta societat  te grans temptacions de ruptura per que no es fàcil resistir el sectarisme del propi govern ni les campanyes d’empreses de màrqueting online. Però aquesta societat resisteix.  Els que han aixecat les banderes de  ruptura no han aconseguit polaritzar-nos al voltant d’una bandera antagònica. Per a molts, la nostra es una bandera blanca. Reconciliació. El poder, amb tots els seus recursos i corrupcions no supera la meitat del electorat, esta en minoria a les enquestes que fan ells mateixos. La majoria s’inclina per un model federal.

Segon temps. Molts creuen que el futur de la nostra societat es la reconciliació: som majoria. El nostre relat ens diu que, malgrat totes les dificultats, i d’una forma gairebé increïble, la nostra societat ha resistit. No hem caigut en la trampa fàcil de la polarització, de la emergència d’un altre nacionalisme. La reconciliació social és la resposta més acceptada.

Tercer temps. Ara nomes cal que ens centrem en un objectiu creïble i potent, una objectiu per la nostra societat tota sencera. Bo per a tots, no pel 50% mes u.

El nostre objectiu, el de tots, es Barcelona. Encara mes, la gran Barcelona. La gran ciutat que suma el propi municipi i les famílies que van arribar de tot Espanya els anys 60 i 70 i que avui ja tenen nets i que algú havia volgut deixar a la porta de la ciutat de tots. El progres de les ciutats perifèriques de la gran Barcelona en dona crèdit.

La Barcelona gran es un futur per tota la societat catalana. ¿Qui està contra de la ciutat? Tenim innovació, convivència amb els diferents, creació artística, emprenedors amb projecció internacional….El mon creu en Barcelona, la gran Barcelona, potser més que alguns de nosaltres.

Parlem d’una Barcelona que rebutja el centralisme, que pensa en clau federal per a sumar amb les ciutats del seu entorn, per a compartir els avantatges de la ciutat, la cultura, la innovació, la recerca, el treball

Nosaltres som capaços d’assumir aquest objectiu social, mes enllà de tàctiques polítiques. Una societat com la nostra, capaç de respondre a les pressions d’aquests últims anys te la credibilitat per a assolir aquesta victòria que ens portarà cap a la reconciliació que volem. Una victòria per a tots, sense perdedors.

La gran Barcelona podria ser el relat que ens cal, el relat que som capaços de construir entre tots

 

****

 

En els tres casos, veiem que les emocions juguen un paper decisiu en la vida publica de les societats i en el seu impacte polític. Ho constatem a tot el mon, avui mes que mai.

Sempre havia estat així. Podem constatar la forta presencia d’emocions en els grans esdeveniments d’Europa del segle XX. Avui s’hi afegeix un nou i potent instrument per a emprar-les : les xarxes socials tenen una gran potencial per activar processos emotius. Tenen capacitats inèdites per per a personalitzar de forma eficaç les accions de comunicació. Això val pel be i pel mal, ja ho hem vist

Ho entenem però a la practica ens costa de creure. No es tracta d’ignorar altres factors, siguin els diners o formes d’activitat personal que afavoreixen la reflexió, el sentit crític, el raciocini, els valors. Sinó de comptar amb que . les emocions també formen també part d’aquest pastis que es la vida de les societats. Apareixen quan no ens ho esperem i ho fan sota formes increïbles.

Per a dir-ho en paraules senzilles, gracies a les emocions, quan ens pica el peu esquerre podem respondre amb un cop de peu amb el dret. Sense lògica. Els que no ho entenen potser confonen l’ou amb la castanya, o l’emoció amb l’algoritme.

 

Navegador de artículos

A %d blogueros les gusta esto: